Estic xocat per l'afer del Palau de la Música Catalana i després de rumiar una estona he decidit escriure el que segueix. Molta gent i sobretot molts articulistes i opinadors no es cansen de dir que al nostre país li falten emprenedors. Tenen raó. Ara bé, hi ha moltes raons que fan que tinguem una de les pitjors classes empresarials del món. Explorem-les.

Al nostre país quasi mai ningú s'ha fet ric per haver inventat alguna cosa o per haver tingut una idea. Potser l'invent més important de Ca?talunya ha estat el caramel amb pal. Una gran innovació d'I+D! Les grans fortunes catalanes es van fer o bé amb el tràfic d'esclaus (cas d'An?tonio Lòpez el marquès de Comillas) o explotant esclaus a Amèrica, els indianos. O com us penseu que es fa una fortuna amb pocs anys?

L'altra gran manera de fer-se ric a Catalunya ha estat l'especulació del sol. L'eixample d'Ildefons, una idea del socialisme utòpic, va ser destruït edificant totes les zones verdes projectades en cadascuna una de les illes. Fins i tot van estar a punt d'edificar al bell mig del passeig de Gràcia. L'especulació urbanística ha estat el gran sector econòmic de Catalunya, molt per sobre del moviment econòmic que va suposar la revolució industrial.

Finalment, la burgesia actual es deu a l'espoli dels triomfadors de la Guerra Civil: a la gent de Burgos. Per ser empresari en la postguerra no calia tenir gaires coneixements, portant una camisa blava i saludant a la romana n'hi havia prou. Era l'única forma de tenir accés a les importacions de maquinària o de matèries primeres, a més tampoc calia tenir coneixements de polítiques de recursos humans, empatia empresarial o dinàmiques de grup, quan hi havia un conflicte laboral avisant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional n'hi havia prou. Els líders obrers, a la presó.

Ara, a poc a poc, anem entenent per què tants burgesos recelaven i recelen que una persona d'extracció obrera com José Montilla sigui president de la Generalitat. Es van adonant que es van acabant les zones d'impunitat que la burgesia catalana tenia. El comentari més sentit aquests dies de la gent i de les institucions que envoltaven el Palau de la Música és: "Home, qui no hauria confiat en una persona amb el cognom Millet!". És a dir, si en comptes de dir-se Millet el president de la fundació es digués Serrano, Fernández o Martínez, els patrons, els auditors, les institucions, els espònsors, etc. s'haurien fixat en els grans decisions econòmiques, i haurien fet preguntes, per exemple haurien preguntat quant valien les obres, ara no saben -no sabem- si les obres van costar 12 o 24 milions d'euros, una petita diferència de 2.000 milions de pessetes!

Com us penseu que fan els diners els rics? Treballant?