El PP ha viscut aquesta setmana la seva crisi més gran des de l'anterior, ocorreguda fa dues setmanes. La presidència irrefutable de Rajoy ha trontollat davant les urpades de figures de singular rellevància, tals que el vicealcalde de Madrid -la majoria d'espanyols desconeixen el nom del número dos dels seus respectius ajuntaments-, una presidenta provincial -Esperanza Aguirre- i un secretari regional -perquè els vaivens en curs obliguen a ser molt cauts a l'hora d'adjuntar la partícula ex a Ricardo Costa-. Pocs estadistes han hagut d'enfrontar-se a enemics de semblant poder. Atès que la controvèrsia utilitza com a subterfugi la presidència de Cajamadrid, les faccions enfrontades consensuarien amb facilitat que el càrrec recaigués en el mateix Rajoy. Pel que al dactilat, tardaria uns tres mesos a exterioritzar la seva protesta per l'arraconament.
El titular "Aguirre exigeix a Rajoy" es llegeix avui amb normalitat, malgrat que és tan intrínsecament absurd com acceptar que l'Alcorcón pot golejar el Madrid. El PP està governat per un tripartit irreconciliable, amb vèrtexs a Gènova, a l'Ajuntament de la capital i en la comunitat madrilenya. La seva interacció eternitza qualsevol decisió. Atès el rebuig que genera entre els seus fidels, caldrà concloure que Rajoy és el candidat ideal a presidir el Govern, però que li falten qualitats per presidir el PP. De nou, Cajamadrid hauria estat un acompliment adequat per al ritme cautelós que ha imposat a la tasca política. La majoria d'espanyols desconeixen el nom dels presidents de les dues principals caixes del país.
En el govern d'una nació hi ha un centenar de càrrecs equivalents a la presidència de Cajamadrid. Si l'aspirant del PP a La Moncloa necessita el mateix temps per decidir-se sobre cadascun d'ells, invertirà uns dos anys per a la confecció del seu executiu. El major crim de Zapatero és la improvisació, però Rajoy és incapaç d'una mínima creativitat. Encasquetat en la deliberació perpètua, arruïnarà fins i tot la imatge de quieta efectivitat que es va llaurar a l'ombra d'Aznar. Encara que ho digui Pizarro, el cap de l'oposició no suscita un respecte excessiu entre els seus fidels. En un gest de grandesa, Aguirre haurà d'estendre a Rajoy el rang d'autoritat pública que predica per als professors. Sense aquesta prevenció, els abusos al president popular poden fer un salt qualitatiu. En l'actualitat, al cap de l'oposició li costaria obtenir l'aprovació de la seva executiva fins i tot per accedir a la presidència de Cajamadrid.
En una acusació de formulari, José Blanco va culpar el PP d'oferir un pèssim exemple de voracitat crematística, en renyir per la presidència d'una caixa. Oblida el ministre que no s'ha desfermat una lluita per Cajamadrid, sinó per la presidència nacional dels populars. Els dirigents de la dreta posen en risc una institució financera per satisfer les seves aspiracions polítiques. Es tracta d'un comportament valent en temps de crisi, entorn d'una entitat perjudicada en els seus beneficis i morositat. La revolta dels seus centurions malmet de passada les ignotes receptes de Rajoy per combatre el marasme econòmic.
Les inclinacions suïcides del PP van assolir un nivell d'alerta, en promoure una moció de confiança interna en el grup municipal de l'Ajuntament de Madrid. La dreta jerarquitzada i presidencialista adopta de sobte un règim assembleari digne d'Esquerra Republicana, on els càrrecs poden ser qüestionats en qualsevol moment pels seus parells. Almenys, se li podria reclamar al PP un anell erudit, però l'últim caliu s'ensorra quan Cospedal contraposa Manuel Cobo a Sabino Fernández Campo, oblidant que el cap de la Casa del Rei va ser expulsat de palau per expressar lliurement la seva opinió.
Si es manté la ficció que les querelles intestines de la dreta guarden el mínim vincle amb Cajamadrid, Rodrigo Rato hauria de rebutjar el càrrec en les circumstàncies fratricides en què se li ha ofert. El seu silenci confirma la famosa asserció de Galbraith, per a qui resulta superflu pagar abusivament als directius i executius, per càrrecs que desenvoluparien gratis amb tal de lluir-los. En tot cas, convindria que l'exvicepresident d'Aznar e comprometés a acabar el seu mandat, en comptes de desertar a mitja carrera com va fer en el Fons Monetari Internacional.
