L'anècdota podria ser apòcrifa, però no sóc capaç d'inventar històries tan patètiques: dissabte passat, sis homes d'entre 40 i 50 anys, andalusos, amb innegable aspecte de treballadors i allunyats de qualsevol concepte de pijeria (quedi dit com a elogi i no com a retret), van intentar entrar a mitja dotzena de locals nocturns de Girona i a tots se'ls va impedir l'entrada sota excuses de tot pelatge que no amagaven que el problema real era que ni per edat ni per perfil hi eren benvinguts. Fins aquí tot ben normal en la Girona que entre tots estan construint (uns, els empresaris, per miserables, i altres, les autoritats, per permetre-ho). L'excepcionalitat del cas rau en el fet que aquests homes havien viatjat durant tota la nit de dilluns des de Màlaga a Girona per estar-se després una setmana treballant entre neu, fang i fred per solucionar els problemes dels gironins: eren treballadors d'Endesa, vinguts amb urgència des de la seva Andalusia a reparar les línies elèctriques. Eren aquí per ajudar els veïns d'una terra que va ser un dia, ja oblidat, d'acollida.

A canvi dels seus esforços i de deixar-se la salut en favor dels gironins, van ser humiliats i tractats com a escòria a tots els locals on van intentar prendre una copa -excepte Platea, cal deixar-ne constància-, i obligats a quedar-se a fora mentre al seu costat entrava altra gent. Gent guapa, jove, pija, catalana i de raça blanca, per descomptat.

Ignoraven els treballadors d'Endesa que la foscor en què estan encara sumides força llars gironines, fa temps que habita als cervells de molts empresaris d'oci nocturn. I aquesta no la podran solucionar per més hores que hi dediquin: és inherent als nous rics.

La fastigosa imatge que aquests pobres treballadors s'han endut de Girona és, no cal amagar el cap sota l'ala, una imatge ben real. La mateixa que em fa avergonyir, cada cop amb més freqüència, de ser gironí.