Determinades mesures adoptades per sortir de la crisi són esbombades com les úniques solucions possibles pels portaveus d'allò que és políticament correcte. Es comença per assenyalar la necessitat de crear ocupació i eixugar el dèficit públic. Tot seguit s'explica que, per aconseguir aquest objectiu, hi ha dos requisits indispensables: la reforma del mercat de treball i la reducció del dèficit pressupostari. Al mateix temps, segons els apòstols de l'austeritat, s'exigeix la supressió de les ajudes governamentals a alguns sectors o col·lectius i la retallada de la despesa pública.
Pel que fa a la reforma laboral, a més d'incloure una rebaixa del cost de l'acomiadament, ha d'incloure la flexibilització de la negociació col·lectiva, la supressió de clàusules de garanties salarials i la vinculació de l'evolució dels salaris a l'augment de la productivitat.
Si es compleixen aquestes premisses, les empreses, a semblança de l'au fènix que ressorgia de les seves cendres, aixecaran el vol per oferir béns i serveis de major qualitat i més barats.
Per fer empassar aquest conte de fades els representants del Govern i la patronal no estan sols. La mateixa OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) també demana la flexibilització del mercat laboral, entesa com la plena llibertat per acomiadar i ?con?tractar. La reforma laboral aprovada recentment va en aquesta línia i perpetuarà la precarietat laboral que implica baixos salaris i temporalitat. Estem ben arreglats!
Si no es vol caure en el parany d'aquests raonaments, cal girar la truita. És a dir, s'ha de capgirar de cap a peus l'argumentari per entendre la dura realitat: cap empresari crea nous llocs de treball si no té clares expectatives d'obtenció de guanys. Per tant, si no es recupera la demanda interna (consum de les famílies i empreses) i externa (exportacions), no es contractarà cap treballador. I com s'estimula el consum intern i s'impulsen les exportacions si no ho fa el sector privat? Doncs, augmentant la despesa pública productiva i facilitant l'accés al crèdit a través del control de les entitats financeres.
Que aquestes propostes van a contracorrent? Sí. Que signifiquen més endeutament? També. Que els mercats omnipresents ens donarien l'esquena i les borses s'enfonsarien? És discutible. Els inversionistes no especuladors estan més preocupats per l'estancament econòmic i la deflació que pel deute a llarg termini.
Al cap i a la fi, el deute seria pagat per les generacions futures a canvi de gaudir d'infraestructures i d'equipaments que els plans d'austeritat volen suprimir.
