Dirigir el Festival Internacional de teatre amateur de Girona, el FITAG, m'ha permès, com un dels millors regals rebuts mai, conèixer la realitat propera de molts grups de teatre amateurs de les comarques gironines, a més d'entrar en contacte amb la diversitat de dinàmiques d'aquest sector tant en l'àmbi nivell estatal com internacional. El fer costat, aconsellar-los, i intentar dignificar les seves il·lusions, celebrant la consolidació de trajectòries i connectant companyies i actors del teatre amateur d'arreu, ha estat l'objectiu que des de la Diputació de Girona, a través de la Casa de Cultura, m'ha permès, a títol personal, tornar al teatre amateur tot el que hem va donar en el seu moment i em va fer ser el que soc ara.

Quan m'ha tocat parlar amb regidors i tècnics de cultura de molts municipis, sempre he intentar reflexionar amb ells sobre el valuós patrimoni que suposa tenir viva i activa una companyia teatral dins de cada poble. Aquest associacionisme cultural quasi sempre espontani i voluntari també genera riquesa, encara que només sigui i,material o de base. Deixar de la mà de Deu a les companyies amateurs, no mimar-les, no facilitar les coses, no valorar l'esforç que estan fent, independentment del camí artístic o de qualitat que trepitgin, suposa una ceguera cultural important.

Estic orgullós de la Xarxa de Municipis, que, des de fa tres any, genera el Fitag. Municipis gironins que aposten per fer un pas més i obrir la porta a la possibilitat de generar intercanvi i mostrar aquest patrimoni teatral propi a gent de fora. Al contrari del que em podia témer, la crisi econòmica no ha fet disminuir la llista d'aquestes poblacions sinó que encara l'ha fet augmentar.

Aquesta dada em fa pensar que en moments de retirada cultural, finalment el que ens queda és el mes proper, allò que veritablement és nostre; i ara, en moments de dificultat, estic convençut per a desgràcia de mi mateix i de molts altres professionals del sector, el teatre amateur té l'oportunitat excepcional d'ocupar places abans impossibles d'assolir i d'escalar graons ajudats per la humilitat i flexibilitat dels seus costos de producció.

Però de cop i volta apareix l'ombra de l'Estat insensible que s'acaba de treure de la màniga l'obligatorietat d'exigir a tots els ajuntaments les altes i baixes de cada un dels actors i actrius amateurs que trepitgin un escenari o participin d'una activitat cultural organitzada per cada consistori. Fins ara les associacions culturals sense ànim de lucre no estaven obligades a donar-se d'alta a la Seguretat social. Suposo que la falta de recursos econòmics i també l'abús d'alguns, ha propiciat aquesta nova demanda. Crec que si s'exigeix que el teatre amateur cotitzi, és la fi definitiva d'una base associativa molt necessària en temps de crisi. El debat està obert. Espero que la sensatesa s'imposi i allò que ara podria anar una mica bé, no ho matem per posar quatre duros a la caixa. Allò perdut seria més valuós que allò guanyat.