L'autocrític que critica

Dilluns al matí, a primeríssima hora, encens la tele i t'hi trobes en Duran i Lleida. No és un bon començament de setmana: potser ho és per als seus seguidors, que en té molts, però per a uns quants altres aquest senyor representa el costat fosc de la Força. El cas és que aguantes estoicament tot el seu rotllo paternalista (gairebé messiànic, en el pitjor dels casos) sobre la crisi, l'economia productiva, l'especulació i la tragèdia grega que protagonitza CiU dia rere dia amb les finances de la Generalitat. Fins que, arribats al final de l'entrevista, en Cuní inicia una pregunta dient: "Vostè que té un gran sentit de l'autocrítica...". Perdó? En els vint minuts previs va ser l'autocrítica, precisament, la gran absent de l'entrevista. Tot era culpa, segons en Duran, d'Europa, de Madrid (ja sabeu, aquest Doctor No que s'invoca a totes les tertúlies) i dels indignats, però, en cap cas, de CiU, de Mas, de Puig o d'ell mateix. Fins i tot, quan va parlar dels pactes amb el PP, va insistir en l'argument que són els malvats socialistes qui els han abocat a fer-ho. És a dir, la política portada al terreny del fals culpable hitchcockià: tot passa perquè algú mou els fils, i no perquè jo vulgui que passi. El més greu no és que el periodista apel·li al seu (presumpte) coneixement de l'autocrítica de l'entrevistat, sinó que aquest, que d'arrogància en té per donar i per vendre, li repliqui amb un mig somriure de complicitat que certifica, efectivament, que és el més autocrític del món mundial. Periodista i polític fosos en un gran fresc onanista que, probablement, ens depararà grans ereccions en la futura etapa a la tele de Godó.