Els amics dels fills

i ha una sèrie de valors segurs en l'educació dels nostres fills. El primer de tots és conèixer i/o ser amics dels pares dels amics dels nostres fills. Ho diuen constantment els pedagogs i els professionals que treballen en la docència: "els pares heu de saber coses dels amics dels vostres fills". I ho diuen perquè saben que, a partir d'un moment situat entre l'adolescència i la joventut, els autèntics consellers, confidents i còmplices dels fills són els seus amics.

Hi ha moltes maneres de ser pares. Quasi tantes com famílies. Però hi ha uns mínims que els progenitors responsables s'apliquen i que constitueixen el moll de l'os de l'educació: control sobre els fills (horaris, alimentació, estudis); equilibri entre premis i càstigs; educació constant de costums i valors.

Per experiència sabem de molts joves mal educats i fins i tot de molts joves directament deseducats. Comprar els fills amb regals i promeses de regals no és educar; tenir-los contents tothora, tampoc; renyar-los per sistema, encara menys; tenir-los endollats a la TV, a la Play o a la darrera tecnologia és una bestiesa criminal. I, no obstant això, hi ha molts pares que han fet de la ciclotímia el seu modus operandi; molts pares que han deixat que la indolència s'instal·li en la tasca educadora; molts pares que han deixat d'educar.

Les males pràctiques s'enganxen el mateix que una fruita en mal estat corromp les altres. Un nen o una nena acostumats a fer el que volen en l'ampli marc que els deixen uns pares que practiquen la indigència educativa, a poc a poc, estén la deseducació als amics i amigues que l'envolten: per què ser puntual a classe, si no essent-ne no passa res, ans al contrari, ens queda el minut de glòria de ser diferents i semblar rebels? Per què estudiar si no fent-ho podem viure l'engany de creure'ns superiors als qui ens envolten capficats per les notes?

Heus aquí justament la importància de conèixer els amics dels nostres fills i, per extensió, els pares dels amics dels nostres fills. Saber com respiren, què fan, de què viuen, què pensen, de quina manera enfronten la vida i l'educació dels fills. En l'educació dels nostres fills és valuosíssim tenir informació sobre l'educació dels companys de classe. Ho saben bé prou els col·legis i les institucions privades que, des de dalt, des de la coordinació pedagògica, impulsen trobades i reunions de tots els pares per acostar les famílies i aprofitar les sinergies.

El que és més estrany és que aquesta empatia de les famílies es doni a l'escola pública. A les ciutats i viles grans de les comarques gironines és ben poc freqüent. No obstant això, sempre se sap d'algun cas -titllat, immediatament, d'exemplar- en alguna escola. Vull recordar, per exemple, la perfecta sintonia d'energies i propostes engegades a l'escola Montfalgars de Santa Eugènia de Ter des de fa uns anys. I, sobretot, vull recordar perquè m'hi he sentit directament implicat -joiosament implicat, vull afegir- el cas de la promoció 2005-2011 del col·legi Verd de la ciutat de Girona.

Els fils teixits, les complicitats mostrades, les amistats aconseguides entre els pares dels alumnes del Verd 2005-2011 constitueixen un cas apart en el món de l'educació. És ben cert que hi ha moltes activitats i circumstàncies que envolten els fills i filles que acosten els pares: idèntica pràctica esportiva, veïnatge, festes d'aniversari, amistat dels fills...; però és molt difícil trobar un grup de pares i mares que quasi unànimement hagin participat de manera voluntària cada any en unes divertides colònies amb els fills i filles. És difícil i inaudit.

Sense ordre del dia previ, sense cap mena d'objectiu prefixat, sense ningú dirigint les accions i marcant els temps, sense cotilla ni guió, amb l'únic objectiu de viure i conviure amb els fills, els pares, les mares, els fills i les filles del Verd 2005-2011 ens hem anat trobant per colònies cada any fins a sis vegades: a Begudà, a Sant Andreu Salou, a Serinyà, altra vegada a Sant Andreu Salou, a Brunyola i a Corçà. Quina millor manera hi pot haver per conèixer els amics dels fills que conviure uns dies amb els pares d'aquests nois i d'aquestes noies?

Hi ha moments de les colònies en què es posen a prova totes les potencialitats educatives dels pares. Haver d'acordar una política comuna, per exemple, sobre l'hora d'anar a dormir, sobre la manera de menjar o sobre l'hora de fer una cosa o de fer-ne una altra és un exercici d'estira-i-arronsa, de ductilitat educativa, molt valuós, molt interessant. Justament, la coneixença d'uns pares i altres i la presa d'acords comuns afavoreix també les relacions dels nois i noies i llur pròpia manera de fer. No hi ha res millor en la tasca educativa que tenir els límits clars, que donar les instruccions unívocament, que predicar amb l'exemple.

Deixant a part aquesta experiència, que per especial i extraordinària se situa més enllà del que és comú, és absolutament imprescindible en la feina d'educar conèixer els amics dels nostres fills i les seves famílies. La millor manera de fer-ho sense apriorismes o prejudicis és coneixent-los, tractant-los, compartint alguna experiència. A part, naturalment, de l'enriquiment personal i familiar de conèixer altres persones, de sentir-se part d'una comunitat d'aprenentatge, el més important de fer-se amb les famílies dels amics dels nostres fills és que aquest temps, invertit en trobades o colònies, no és en absolut perdut; ans al contrari és només una petita part de les hores que haurem de dedicar en el futur a corregir els fills si un altre dia les males influències els duen lluny d'allò que volem o que creiem millor per a ells.