És curiós veure la cara de qui escolta quan, qui parla, amb tota la naturalitat del món, li diu que és de Salt. És llavors quan qui para l'orella comença a posar cara de "aix, de Salt?" i es disposa a arrufar el nas. Però qui xerra, que pel fet de ser de Salt és previsor, perquè ha patit molts intents de ganyotes, s'avança i li espeta de cua un "i amb molt d'orgull". I passa que, qui anava a parlar, desarmat, calla i continua parant atenció, o no.

Sí, ser de Salt s'ha convertit en una reivindicació. De tota la vida, per a alguns, com la Rosa de can Padrosa, que pesava grana a la plaça de les Llúdrigues i tenia temps per fer classes de piano. O com en Josep Bardena, que es veu que li diuen "Tana". A d'altres, l'orgull saltenc els ha sobrevingut: és el cas d'en Zhen Yu, que fa de barman, en Cande Cissokho, hortolà, i la Sterica Craescu, cambrera. Alguns, com en David Núñez Naspreda, que es diu ciutadà del món, tot just són benvinguts a aquesta sana dèria localista. I també n'hi ha que, lluny d'aquí, seguiran proclamant als quatre vents que són de Salt, i què?, com la Luciana Gogloswski i el seu fill Bruno, que varen comprar un bitllet d'anada a terres australs.

Només a Salt, bressol dels nous catalans, terra víctima de tòpics i prejudicis, vila de mercats, seques amb botifarra i donner kebabs, podia haver-hi un fotògraf com en Martí Artalejo, que ha revolucionat el galliner amb un projecte innovador: 365 dies, 365 fotos. Fotos de persones, de veïns, de treballadors, d'aturats i peixaters. De cambrers, d'arquitectes, geòlegs i escombriaires. Fotos de blancs, negres i grocs. Fotos de la vida de veritat. Personatges que fiten l'observador i, abans que digui res, el desarmen amb un "Sí, i amb molt d'orgull".