Estic ben servit

24.05.2012 | 02:00
Estic ben servit
Estic ben servit

servidor de vostès no sap si comparteixen la mateixa impressió que ell, potser sí, mai se sap, no?, però el cas és que em penso que això de l'Europa dels mercaders (o dels mercats) i de l'euro se'n va o se n'està anant en orris (o sigui, a la merda). Per exemple, dilluns, dia 21, ja vaig veure en una web que uns anglesos havien dissenyat els nous bitlles de dracmes grecs. Per tant, sembla evident que Grècia serà la primera a ser defenestrada de l'edifici de la moneda única.
Però, és clar, potser vostès em diran, i amb tota la raó del món, no cal dir-ho: "Bé, i a mi què?". I m'ho diran com si em volguessin dir que això del drama (dracma, drama i dracma altra vegada?) grec i de l'euro per tuti i altra vegada el dracma, més un deute que tindrà entretingudes i esclavitzades diverses generacions hel·lèniques, no els afecta per a res. I potser deuen tenir raó, de fet, tant de bo que en tinguin. Ara bé, em temo (sense entendre-hi ni un borrall d'economia) que en aquesta guerra dels mercats del nord contra les economies del sud rebran tots els Estats sudistes (Grècia, Itàlia, Espanya -Catalunya  inclosa, malauradament-, i Portugal, a més d'Irlanda, que no és del sud, però com si ho fos). 
Caldrà veure fins a quin punt en sortirem escaldats. És a dir, si ens expulsaran del club monetari únic per sempre més (pels segles dels segles), o si deixant-nos-hi quedar (gràcies per la vostra misericòrdia, amos del nord) també ens entramparem durant generacions d'espanyols (i, malauradament, també de catalans), com els grecs. Per cert, fixem-nos que si fóssim independents (allò de què la Unió que encapçala el senyor Duran i Lleida, un unionista amb Espanya de pro, confés, no vol ni sentir-ne parlar), i que per tant els nostres impostos es quedessin tots a Catalunya, no ens caldria patir retallades ni ofecs pressupostaris, perquè seríem de les economies europees més sanejades. Però, en fi, sembla ser que el nostre MEN, Masoquisme Econòmic Nacional (altrament anomenat unionisme amb Espanya) és gairebé un tema d'estudi psicoanalític que va per llarg. Per tant, compartirem destí (almenys monetari, quin remei) amb la resta de BCAE, Boniques Comunitats Autònomes Espanyoles. Per cert, he llegit no fa gaire que abans de la pesseta Espanya tenia l'escut, com a Portugal (una premonició?).
Però, tornant a l'apassionant tema de l'euro, i malgrat que quan va arribar em va fer molta il·lusió (sobretot per allò de compartir coses amb els altres europeus que superaven l'àmbit nacional espanyol), el cert és que el dia abans, a Alemanya, per exemple, un cafè costava un marc (a veure, no tinc ni idea de quant costava un cafè a Alemanya el dia abans de l'arribada de l'euro, només és un coi d'exemple, m'entenen?) i l'endemà, un euro. O sigui, avui un marc i demà un euro. Aquí, però, Pirineus avall, el dia abans per un cafè havíem de pagar 100 pessetes (60 cèntims d'euro), i l'endemà vam haver de pagar gairebé 167 pessetes (1 euro). Havíem entrat al club dels rics venint d'on veníem, de les nostres miserables pessetes. Tothom estava molt content, però el cert és que el preu d'un cafè havia augmentat (en només un dia!) de 100 a 167 pessetes.
Amb tants cafès m'he atabalat (massa cafeïna) i a sobre se m'han disparat les pulsacions; però a més he perdut el fil de la meva argumentació (ah, però tenia un fil argumental tot plegat?). Bé, miraré de recuperar-lo. A veure... Sí, ja el tinc. Deia que no sé si deixaran que ens quedem a l'euro o si ens faran fora. Hi ha molta confusió al voltant d'aquest aspecte. Sobretot ara, quan sembla ser que el deute que tenien comunitats autònomes governades pel Partit Popular al capdavall era el doble o el triple del que s'havia reconegut fins ara. O sigui, el país de pandereta de sempre, la xarlotada de tota la vida, l'Espanya corrupta fins a l'arrel i mentidera, sobretot pel que fa a despeses i deutes d'alguns territoris privilegiats. Per cert, una d'aquelles excentricitats típiques espanyoles que més emprenyen els alemanys i els francesos, els qui al capdavall hauran de decidir si ens foten al carrer, com als grecs, o ens deixen quedar dins de l'euro.
De fet, però, el que m'hauria de preocupar de debò seria si l'any 2024 cobraré la meva merescuda i fotuda jubilació (no serà merescuda cotitzant des del 1976?), o si no la cobraré. I sobretot si serà una pensió digna o per contra serà una merda com la que havia de rebre aquell farmacèutic grec jubilat que es va acabar suïcidant per no haver de cercar menjar dins contenidors verds.
Ara bé, em miro el jovent, els qui ara haurien d'estar treballant i cotitzant perquè servidor de vostès cobrés la seva jubilació cada mes a partir del 2024, i veig que la meitat (el 50 per cent del jovent!) no té feina. I, és clar, la pregunta és obvia: m'he de refiar d'aquesta penya per a algun dia la meva pensió? Ei, tios, no sé si serà en euros o llavors potser ja tornarà a ser en pessetes (o en escuts); però el cert és que si vosaltres heu de pagar la meva jubilació amb el que ara cotitzeu a la SS, estic ben servit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema