Es diu que

Es diu que J. L. és gai. Es diu que A.M. i L.S s'ho van muntar l'altre dia a la discoteca X, aprofitant que R. S. estava esquiant amb l'institut. Es diu que M. S. li fot les banyes a P. C. amb un de Mataró. Aquestes poden ser algunes de les confessions importantíssimes per a la comunitat que podríem llegir en alguns informers que circulen per Internet. Aquesta mena de portals de safareig cibernètic on sobretot adolescents aboquen les seves venjances, odis o, simplement, bromes de mal gust en l'intent d'enfonsar el rival o fer mal al company, estan de moda. L'informer, vingut dels Estats Units, és un gènere que pretén ser el pati de veïns d'Internet, que aplegui universitaris, estudiants de l'ESO, ciutadans d'un municipi o qualsevol altre grup que estigui interessat en l'obra i miracles del veí que té al costat. Però és una mostra del creixement desordenat d'Internet i de la cara fosca de les nostres pràctiques socials humanes. En alguns informers no només hi ha una manca d'ètica amb els companys de pupitre o de carrera, sinó una absoluta impunitat per poder i, perdonin, llençar merda damunt el veí. Per això es mouen un terreny perillós, vora la querella criminal i segurament per això s'han de replantejar. De la mateixa manera que Facebook té un control de comentaris aquests informers necessiten replantejar-se uns mínims d'intimitat i d'ètica. Perquè imaginin un alumne suspès per un professor, amb tota la raó del món, i que el seu deixeble es vulgui venjar de la nota obtinguda dient qualsevol animalada que li passi pel cap, i escudant-se en l'anonimat d'allò tan fàcil, tan suat, del "es diu que". En quina situació queda l'educador un cop es llença l'atac gratuït? La responsabilitat dels creadors d'aquests portals és cabdal, i corren el risc de caure en actes punibles en l'aspecte legal. Per molt que s'escudin en un anonimat perillós.