La senyora Valenciano parla a Elgran debate, a Telecinco. Jo acabo d'arribar de Bogotà i tinc un notable jet lag. Així que no dono gaire crèdit al meu aparell perceptiu. Ho dec sentir bé? La solució del problema polític espanyol és que els polítics estiguin a prop de la gent. La senyora Valenciano no entén alguna cosa. La gent no vol estar a prop d'aquests polítics. Això és tot. Ella argumenta que no podem carregar-nos la democràcia. És clar que no. Però és incapaç d'adonar-se que en democràcia el representant és el servidor i el representat el senyor. Per primera vegada en la seva història, la gens hispana sent això i no callarà. I el que diu és que, com a senyor, no se sent representat. No només vol un altre representant. Vol un altre tipus de representació. Mentre no s'aconsegueixi, no és un assumpte de llunyania o de proximitat. És la ruptura del vincle. Són aquí, però la gent no vol que hi siguin. És molt senzill. Ni a prop ni lluny. Res del que els senten dir està viu. Res els sembla de veritat. Res persuadeix. Res és real.
Ara comprenem la nostra profunda desolació. Els actors polítics han deixat de tenir credibilitat i mantenir-hi un debat és tan estèril com parlar amb estàtues. I no obstant això, allò del que cal parlar, l'agenda que necessitem per a les pròximes dècades, això no sabem a qui demanar-ho ni amb qui dialogar-ho. Corre la sospita que, fins i tot si proposessin una mesura encertada, per venir d'ells quedaria desacreditada. I és veritat. Hem perdut la sensació de compartir allò comú. Si no ens adonem de la dimensió tràgica d'això, llavors no som conscients del que passa. Es tracta d'un dilema que no té cap sortida bona. Ja no tenim criteris per distingir entre alguna cosa encertada i alguna cosa imprudent i tot el que pronuncien certes boques sona fals, encara que sigui verdader.
És evident que amb aquesta classe política tot és obert, fins i tot el pitjor. Tenim tres anys d'estricta legalitat i poc més. Això si la qüestió catalana no esclata abans. Però el sistema polític espanyol està esgotat. Les escaramusses que es viuran en el si dels partits són irrellevants. Primàries o no a Galícia, refundació o no del PSC, investigació o no dels papers de Bárcenas, són batalles entre gent que ja no compta i que encara comptarà menys. L'actualitat no passa per aquí. La credibilitat i la confiança tampoc. No és un assumpte de radicalitat. La gent no vol propostes radicals, sinó un pla adequat a un país modern, que no vol per exemple regir les seves hipoteques per una llei del 1905. És el sistema polític el que està malmès perquè no és capaç d'atendre demandes justes. Pot bascular una mica a una banda o a l'altra, pe?rò dominarà un malestar confús i immutable, sense nom perquè no pot tenir-ne. Qualsevol que li posi nom serà impugnat.
Les demandes populars no són ateses i és difícil que ho siguin sense polítics forts, perquè estem tocant el nervi que regeix la vida històrica espanyola. Aquests polítics no poden improvisar-se. S'ha mantingut la confiança en aquests partits massa temps. Ara la qüestió és també objectiva. Les coses estan massa complicades com perquè algú pugui vendre solucions fàcils i el màxim perill és mostrar una irritació concentrada que pot impedir fins i tot canviar les coses. Hem deixat que el sistema polític es degradi i ara, quan torna la política calenta, no tenim ningú amb prestigi i amb idees. I en el cas que hi fos, la situació està tan trencada que ho perdria tot en poc temps. Estem en una trampa com a societat i com a poble.
El més tèrbol que s'agita en el fons de les ments dels ciutadans és que, ja que la gent anhela demandes no ateses, almenys encara és a les nostres mans acabar amb el simulacre que se'ns vol oferir. Qui guanya compleix ordres. Aquest és el joc. Així que és millor dir: "Visca Beppe Grillo!" En el fons, les decisions són d'escala europea i les democràcies d'escala nacional. ?Aquesta és la veritat, el que produeix l'efecte que tot el que es parla sembli mentida. Una agenda per a Espanya no és possible sense una agenda per a Europa i des d'Europa. Què tenim aquí? Gent que fingeix. I allà?
L'únic que té alguna cosa semblant a una agenda és el famós economista Hans Werner Sinn, pròxim a Merkel. Els altres juguen a la contra. Si aquesta és l'única agenda, qui voldrà portar-la a terme? El que aquesta agenda diu és senzillament que Espanya ha de devaluar un 30% la seva economia. Podem fer-ho, però no sense un quitament important del nostre deute. El que està en joc és que l'única agenda elaborada no pot aplicar-se des d'un punt de vista democràtic. Sinn recomana a Rajoy que sigui valent i perdi les eleccions. Per guanyar-les qui? Qualsevol representant polític que vulgui tirar endavant aquesta agenda al llarg de deu anys haurà de carregar-se el sistema polític. Després, la ruleta russa.
No crec que la democràcia sigui el govern basat en el principi que tot és possible pel poble. Democràcia no és omnipotència. Però és la recerca d'equilibris que tenen com norma mantenir unida a una societat. D'acord que l'única solució és homogeneïtzar Europa amb Alemanya. Això és compatible amb la democràcia, en principi. Però l'inviable és pretendre eliminar en deu anys una divergència que és fruit d'un sistema i d'un estil històric secular.
Els desequilibris en els quals se submergeix Europa han de ser aturats a grans passos. I això significa racionalitzar els sistemes econòmic, polític, administratiu i educatiu en línia d'homologació amb Alemanya. Cal convèncer els pobles que han de desprendre's de moltes coses ancestrals i molts hàbits arcaics. Però no és viable aquesta agenda de modernització d'Europa sense un cronograma ferm i al mateix temps ampli. L'altra opció és prescindir de la democràcia per portar-la a terme. Però, qui vol una Europa que hagi trencat amb la democràcia? Qui vol una Europa que, per aconseguir sobreviure en el món futur, hagi de governar-se a l'estil xinès?
Qui estigui al capdavant d'aquest negoci hauria de saber-ho. Tota l'austeritat compatible amb la democràcia, senyor Sinn. Si no, el model no serà Alemanya, sinó la Xina. Però allà els governants no són representants. Els nostres polítics volen anar per a aquest camí? Ens eduquen per a aquest destí? Els deixarem?
