Catalunya davant l´horitzó

31.07.2013 | 10:10
Agustí Casanova i Masferrer
«El nacionalisme és un sentiment de pertinença i un sentiment vinculat a la terra dels avantpassats»

Si recordem deu anys enrere, quan hom es declarava partidari d'una nació, la catalana, rebia de tots costats, per una banda els del PSOE-PSC, embolicats en el cosmopolitisme, asseguraven que el nacionalisme representava una relíquia ideològica nostàlgica, una apetència esbojarrada de vells romàntics de finals del XIX -el PSC es declarava no nacionalista, sí, catalanista i nebulosament federalista-, però per altra banda sortien alguns d'ERC que asseguraven que ells no eren pas nacionalistes, sí sobiranistes i partidaris d'un estat propi per a Catalunya. Els del PP no calia que es manifestessin, no necessitaven pronunciar-se, tots sabíem que figuraven ser només espanyolistes amb mirada caritativament indulgent pel folklore regionalista, el costumisme tradicional, sempre que no derivés cap a posicions nacionalistes separatistes. Els d'IC-Verds, de nacionalistes ben poc, sí federalistes universalistes amb tots els pobles d'esquerra del planeta. El tripartit, que es vantava d'una categoria moral superior, va ser duríssim contra els nacionalistes, un mot que empraven per desqualificar els adversaris, puix que ells es declaraven simplement govern d'esquerres i catalanista.

El nacionalisme és un sentiment de pertinença i un sentiment vinculat a la terra dels avantpassats, que ha de ser respectat sempre que no sigui o esdevingui xenòfob i excloent. Catalunya ha estat històricament una cruïlla per on han desfilat molts pobles i cultures, com també ha estat un espai de residència de moltes cultures, religions i ètnies. No és una comunitat reclosa, embadalida, sinó porosa i oberta a persones d'altres llengües, algunes d'elles han tingut l'atenció de parlar i escriure en català per sentir-se millor en la terra d'acollida. Un gest d'agraïment. És la reciprocitat: et donen i tu moralment has de donar; la raó dels que s'han integrat a la cultura i parla catalana demostra que ells retornen, en la mesura de les seves possibilitats, part del que Catalunya els ha donat.

Una cosa és la cultura catalana que entenc que ha de ser en català i una altra la cultura que s'elabora en la Catalunya plurilingüística; possiblement més mèrits i prestigi internacional que Eduardo Mendoza, a qui atorgaren el Premi Nacional de Cultura, reunia el novel·lista Tom Sharpe, que feia 22 anys que residia a Llafranc i retratava uns prototipus psicològics també catalans. Ho hem de dir un cop més: el que ens essencialitza (sé prou bé que corren mals temps per a les "essències") és la parla catalana. Aquí tot s'ha embordonit i si es demana al nou entrenador del Barça que parli català, com ho hauria de fer Messi, que viu aquí des dels 13 anys, s'interpreta com un signe d'intransigència, mentre es considera "normal" que Pep Guardiola hagi après alemany. Tal cosa forma part del nostre complex d'inferioritat.

Tot i això alguns nascuts o residents des de fa molts anys a Catalunya lliurament es neguen a parlar i escriure en català i això si es premia s'oficialitza, es normalitza el bilingüisme, com un fet "natural", malgrat que altres catalans no hi estan d'acord argumentant que aquesta evidència social bilingüe va ser resultat de la imposició del castellà i la postergació sistemàticament atroç del català. Aquests que ho critiquen són invariablement titllats de provincians i localistes endarrerits (com si ser cosmopolita fos un deure, un principi moral inqüestionable) i contra ells disparen amb tota l'artilleria carregada dels tòpics habituals que empra la progressia tronada, que en aquest cas, coincideix amb la dreta més espanyolista i renuent sempre amb els altres nacionalismes. Presentar Kafka com un autor txec, James Joyce, Beckett, com a novel·listes irlandesos, té un significat interessat d'indole política, però la pàtria de veritat de qualsevol escriptor és la llengua, la llengua amb què vol ser recordat i que l'immortalitza, tota la resta son camàndules del poder polític nacionalista dels països que els "adopten" de nou per prestigiar-se ells (mai se sabrà quina era la voluntat dels escriptors) i capitalitzar així l'obra d'aquells que no se serviren del galaic (res els impedia fer-ho) sinó que preferiren un idioma més universal per donar-se a conèixer. El que constarà és que Kafka fou un alemany d'elecció i Joyce i Beckett, anglesos. Ja sé que ser políticament correcte significa assentir i no criticar en Mendoza.

ERC està esgarrapant l'electorat de CiU, es tracta d'una emboscada, una opa suposadament amable sobre els seus votants. I què diu Espanya? Es dibuixa una situació histèrica de divorci entre Catalunya i Espanya; un dels dos es vol separar i l'altre, per la raó de la força, no li dóna la real gana que el marit o l'esposa se'n vagi. L'Espanya política està esbarzerada en el cas Bárcenas, qui va fer una entrada mediàtica a TV-13 en el programa El cascabel al gato; escollí el presentador més babau de tots, Antonio Jiménez; com era previsible, aquest, en mans de la justicia, l'acollí entusiàsticament i permeté que relatés un munt de mentides que escalfaren l'ambient polític madrileny i finalment han provocat que el president Rajoy, l'esfinx adormida, despertés i demà donarà explicacions sobre la seva innocència al Senat de Madrid tot sepultant el debat en un ensopit i feixuc tractat d'economia que deixarà garratibats els senadors (afirmarà que l'economia és el que més interessa als ciutadans); "el cas Bárcenas és cosa de la justícia, no cal parlar de responsabilitat política perquè no s'ha demostrat res. Un cas que només capfica els mals periodistes i l'esquerra que no ha paït la derrota electoral". Aquí pau i, després, glòria.

Enllaços recomanats: Premis cinema