Fa uns dies, Artur Mas enviava una carta oficial al president del Govern en la qual planteja la "necessitat d'abordar el diàleg i la negociació que permetin de manera pactada la celebració d'una consulta" sobre el destí de Catalunya en el "termini més breu possible", ja que, segons el president de la Generalitat, existeixen "vies legals" per portar-la a terme tal com recull l'informe elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, un organisme creat l'abril pel Govern català per planejar la secessió. Moncloa ha anunciat que ha rebut la carta i ha anunciat que contestarà aviat.

Fa un any, el 2 d'agost de 2012, Mas ja va remetre una altra missiva a Rajoy en la qual sol·licitava un pacte fiscal i una trobada per millorar el finançament per a Catalunya, i va ser la falta de sintonia a la reunió entre tots dos, celebrada el 20 de setembre, la que va impulsar Mas a descartar la via estatutària i a apostar per la ruptura.

Aquesta segona carta suposa un pas més en el camí del xoc de legitimitats que volen provocar els nacionalistes: existiria una incompatibilitat manifesta entre la democràcia, entesa com la voluntat del poble, i la Constitució espanyola, per la qual cosa en aquesta disjuntiva l'elecció només pot estar de part de la democràcia. Estem, en definitiva, davant la hipòtesi de l'"accident insurreccional" de què va alertar l'historiador Joaquim Coll, que es manifestaria en forma d'una declaració unilateral d'independència, després o fins i tot abans d'una noves eleccions. Aquesta seria la via kosovar, enunciada per ERC el passat sis de juliol; una opció no desitjada per CiU si bé el nacionalisme moderat tindria serioses dificultats per frenar-la, tenint en compte a més del paper mobilitzador que han adquirit algunes organitzacions sociopolítiques com l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

Davant aquest perill, cal concloure, com fa Coll en les seves anàlisis, que Madrid -és a dir, el Govern en primer lloc i tot l'establishment polític a continuació- no s'ha adonat de la realitat ni vol admetre el risc objectiu que la situació explosiva acabi esclatant. I amb independència que pugui després embridar-se o no, sembla clar que caldria evitar costi el que costi una irreversible vulneració de la legalitat.

Passa, però, que, en aquests processos en els quals la vehemència social acaba arrossegant a la superestructura política, no sempre és fàcil conduir les masses cap a les solucions raonables. Passat un determinat punt crític, una magmàtica i contagiosa voluntat general forjada als carrers acaba fent-se la propietària del destí col·lectiu, amb conseqüències imprevisibles. Tot plegat condueix a una conclusió: queda poc temps per intentar una negociació seriosa entre Madrid i Barcelona; negociació que ja no pot versar només sobre un bon sistema de finançament, ja que ha d'incloure també un salt federal, un canvi substantiu del marc jurídic de Catalunya capaç de seduir el gran col·lectiu central de la discrepància catalana, reticent a la independència però molt irritat amb el tracte que ha rebut Catalunya des de la correcció pel TC de l'Estatut reformat. No sembla dubtós que aquesta qüestió hauria de convertir-se com més aviat millor en la principal preocupació del Govern i de les altres institucions de l'Estat.