Escriure sobre el futur, sobre el que passarà d'aquí a tres dies, és complicat. Sempre és molt més fàcil parlar o escriure sobre el que va passar fa tot just un any, o sigui, de la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. I aprofitant que ara esmentem aquest tema, crec que no estaria pas malament recordar que ara fa un any el president de la Generalitat demanava que la ciutadania es manifestés per reclamar un millor finançament. Suposo que alguns encara ho recorden. En efecte, el president del nostre Govern demana al poble que es manifesti per obtenir un millor finançament autonòmic (repeteixo: autonòmic) i els carrers de Barcelona s'omplen de ciutadans d'arreu del país portant estelades i manifestant-se per la independència.
I la pregunta seria: què va passar llavors, ara fa un any? Resposta: que la socie?tat civil catalana, no un ni dos, sinó tres passos per davant del Govern del país, li va passar literalment pel damunt. I tant va ser així, que el president Mas es va veure obligat a reaccionar, precisament per no quedar-se no pas a tres passes per darrere, sinó a quilòmetres de distància de la societat civil catalana. I per tant, va convocar unes eleccions per tal que el clam majoritari i unànime que s'havia sentit als carrers de Barcelona es pogués expressar a les urnes. Sí, és cert que no hi estava pas obligat i que tenia una còmoda majoria al Parlament que li permetia governar amb tranquil·litat; però també és cert que mentre el Govern de Mas i de CiU encara estava per un millor finançament autonòmic, el poble havia superat aquesta etapa i es manifestava per la independència.
El que va passar llavors, després de les eleccions, ha marcat l'agenda política actual d'aquest país. És més, en una recent enquesta d'intenció de vot el resultat deia que ERC guanyaria les eleccions. En aquests sentit, Oriol Junqueras va estar molt clar quan va dir que si les urnes li oferien una àmplia majoria parlamentària declararia la independència de Catalunya aquell mateix dia. Crec que això és parlar clar i sense cap ambigüitat, sense voler enganyar ningú ni voler pescar en aigües d'altres partits. Ara bé, en les passades eleccions la llista més votada va tornar a ser la de la coalició que formen la Convergència del president Mas i la Unió del senyor Duran. Per tant, i com que els independentistes d'ERC no disposen d'una àmplia majoria que els permeti fer una declaració unilateral d'independència, caldrà votar sí o no a la independència en un referèndum durant el 2014. Això si el Govern espanyol no ens envia gendarmes armats per impedir-ho.
Després, i en el cas que Espanya no ens permeti votar ni sí ni no, fa pocs dies ja es parlava d'esgotar la legislatura i votar en unes eleccions durant el 2016. O sigui, a veure si els independentistes ho tenen clar: unes eleccions per donar a Junqueras i a Esquerra Republicana l'àmplia majoria parlamentària que li caldria per fer la declaració unilateral. Ara bé, tot i així, sembla ser que finalment Rajoy ha entès la situació i que s'han produït contactes al màxim nivell per intentar aturar el xoc de trens. Fins i tot s'especulava aquests dies amb la possibilitat de permetre un referèndum força aigualit i amb tres preguntes aigualides per aigualir encara més la consulta. O sigui, canviar-ho tot perquè tot continuï com fins ara. Si això fos així, si es confirmés, crec que seria el senyal que el senyor Duran i bona part d'Unió estaven esperant de Madrid per poder continuar fent la vella política de la puta i la ramoneta. És més, fins i tot, un canvi en la línia dura del PP convertiria Rajoy en un espanyol dialogant i demòcrata amb un proyecto común molt més fàcil de vendre no només a un electorat que vota PP i C's, sinó també PSC i CiU.
El que en política no era normal ni lògic era la permanent campanya del PP que afavoria els partidaris de la independència del nostre país. Cada vegada que a Madrid un ministre obria la boca, a Catalunya hi havia 500 nous independentistes. Per cert, no sé si amb Rubalcaba i els socialistes governant tot plegat hauria estat gaire diferent; però també és cert que amb majories absolutes del PP a Espanya és quan la futura llibertat de Catalunya es fa més propera. Així i tot, però, cal entendre que, com gairebé sempre ha passat al llarg de la nostra història, el nostre pitjor adversari rau, viu i prospera entre nosaltres. Per a desgràcia del país, tenim grans grups empresarials que sempre han tingut per bandera un bitllet de cinc-cents euros (abans, de 10.000 pessetes). Aquestes grans empreses i els seus enormes beneficis no volen canvis polítics de cap mena. I per tant seran aquests els qui posaran i posen més pals a les rodes. Crec que no cal passar llista.
En definitiva, i com dèiem al començament, escriure sobre el futur sempre és complicat; però crec que ens podem felicitar per l'èxit de la Via Catalana i pel seu ressò internacional. Al capdavall, una societat civil que ha passat pel damunt del seu Govern (i alhora damunt de bona part dels partits) una vegada, ho pot tornar a fer tantes vegades com calgui fins arribar on vol.
