Sembla que, nou mesos després, estem en el mateix punt. A principis d'abril de 2013 es va produir la inusual notícia que un jutge d'instrucció havia procedit a imputar la Infanta Cristina de Borbó. Aleshores, el jutge Castro, en una interlocutòria de menys de vint folis, apreciava indicis de cooperació o complicitat de la filla del Rei en la causa que, pel denominat cas Nóos, s'instruïa per apropiació indeguda de fons públics per part del seu marit, Iñaki Urdangarin, i l'exsoci d'aquest, Diego Torres. Posteriorment, l'Audiència Provincial de les Balears, mitjançant una resolució judicial adoptada per majoria de dos magistrats a favor i un discrepant, va anul·lar la decisió inicial de l'esmentat jutge Castro. La Sala va al·legar que no existien "indicis vehements" que la sa Altesa "conegués, es concertés, ni participés activament o omissiva en el presumpte pla criminal ordit pel seu marit i pel seu soci Diego Torres". Així mateix, insistien que la conducta de Cristina de Borbó com a vocal de l'Institut Nóos no mereixia "retret penal", en no entreveure la seva col·laboració en una trama "tendent a cometre un frau a l'Administració". Igualment, el Tribunal va recalcar que, amb relació al presumpte delicte de tràfic d'influències, hauria d'"haver exercit pressions, directament o indirectament, a través de la Casa Reial, per influir decididament en l'òrgan de contractació o en el funcionari que va determinar la decisió d'aquell", sense que s'acredités tal fet.
Ara, a principis de gener de 2014, el mateix jutge, en aquesta ocasió en una interlocutòria de més de dos-cents vint folis, torna a imputar a l'hereva en la línia de successió a la Corona, encara que en aquest cas per dos delictes, un de blanqueig de capitals i un altre de fiscal. I, encara que aparentment sembli que ens trobem en el mateix punt, en realitat no ho estem. Existeixen nombrosos elements diferencials. En primer lloc no es pot oblidar que la mateixa Audiència Provincial, quan va anul·lar la primera imputació, va deixar la porta oberta a una imputació ulterior per un "possible delicte contra la Hisenda Pública i/o blanqueig de capitals". A més, aquesta nova resolució està argumentada i fonamentada sobre manera. El magistrat, tenint en compte que en el seu primer intent va ser titllat de falta de motivació, dedica ara centenars de folis a esmicolar les seves raons. De fet, fins arriba a afirmar en un paràgraf (recalcant l'obvi) que, amb la seva decisió, "no creu fer trontollar els pilars de l'Estat de Dret, més aviat tot al contrari". Que un jutge es vegi obligat a realitzar aquest tipus de manifestació per justificar la citació d'una persona hauria d'avergonyir a tots aquells que estan fent d'escut de la Infanta Cristina darrere d'unes tradicions i uns privilegis per evitar que passi per una situació que centenars de ciutadans suporten diàriament. Però, sobretot, la variació més destacada és el contundent avanç en els requisits de transparència i igualtat que la societat espanyola ha anat exigint durant aquests nou mesos. No procedeix, ni jurídicament, ni èticament, ni constitucionalment, un nou retrocés en la reivindicació d'exemplaritat i respecte escrupulós de les normes i dels principis bàsics als càrrecs públics i els ciutadans que gaudeixen d'una posició preeminent i que són responsables d'una imatge institucional.
En qualsevol procediment penal, la imputació sorgeix perquè existeixen indicis que una persona ha comès un fet delictiu. Només es parla d'"indicis", perquè, si després de la pertinent tasca d'investigació, els esmentats indicis es convertissin per a l'instructor en certeses, la persona passaria d'estar imputada a estar processada. Tampoc s'està parlant de proves fefaents valorades per l'òrgan sentenciador, ja que en aquest cas la persona passaria a estar condemnada. Es tracta exclusivament d'una fase inicial en la qual al presumpte responsable se li pren declaració amb totes les garanties, a fi d'aclarir qüestions i seguir endavant amb la investigació. Però sembla que al jutge Castro se li vol exigir que motivi i justifiqui les seves actuacions com si, després de posar punt final a l'esmentada investigació, anés directament a processar o a condemnar. Doncs bé, no té per què fer-ho. Si se'ls exigís a tots els jutges d'instrucció d'aquest país el mateix grau de certesa, de motivació i de proves que al jutge Castro en el cas Nóos, els jutjats es col·lapsarien. No obstant això, si la tendència serà aquesta a partir d'ara, que ho sigui, però per a tots els milers d'imputats que hi ha a Espanya a dia d'avui. Qualsevol altra opció seria obscena i contrària al nostre model constitucional.
En el documental guanyador de dos Oscars Una verdad incómoda es diu que "és difícil fer que un home entengui alguna cosa si el seu salari depèn de no entendre-la". No sé si són moltes les persones el salari del qual depèn que un membre de la Família Reial no resulti imputat però, escoltant els qui s'oposen a tal possibilitat, sembla que així és i que mai ho entendran per molt que se'ls ho justifiqui. Sens dubte estem davant una imputació incòmoda, però necessària per seguir sent considerats un Estat de Dret sense haver d'ajupir el cap.
