El PSC ja és PSOE

19.01.2014 | 00:00

El moment que ens toca viure és apassionant. Si no fos perquè hi ha molta gent que ho passa malament amb els efectes de la crisi, l'evolució de la societat catalana, espanyola, europea i mundial és realment fascinant. La direcció que ha pres la societat catalana, tot i no sabent com acabarà, és de canvi, de renovació de la manera de fer.
Fins fa poc era possible viure immers en l'ambigüitat: sí però no, blanc però negre, progressista però conservador, puta i ramoneta... així va viure molta gent, i els partits polítics en van fer bandera. Essent ambigu es podia abastar més electors, tenir una base més àmplia i dominar l'espai polític. La cultura, empesa per la tecnologia, ha canviat en aquests aspectes. El tsunami informatiu, l'opinió a temps real i la immediatesa de l'acció i la reacció han trencat definitivament l'ambigüitat i han potenciat la transparència com a valor principal. Ser transparent és l'únic camí per sobreviure en el futur, sigui en la política o en l'empresa: és la possibilitat que la gent entengui el que es fa. Jo ja no comprenc com hi ha polítics i empresaris que rebutgen participar a les xarxes socials. Els que no hi participen és perquè tenen fòbia a la tecnologia o perquè tenen pànic a comprometre's amb opinions. Doncs sí, el món que ve, captivador, és el del compromís, de la responsabilitat i de la transparència.
Catalunya ha estat governada per dues grans formacions, CiU i PSC, que han basat part del seu èxit en l'ambigüitat i ara veuen com la clau del seu mètode s'esvaeix: els electors no els entenen. Avui la societat demana veure el camí de forma clara, tenir un objectiu raonable a mitjà termini. No pot suportar la indefinició ni l'anar i venir sense cap sentit, per això aquests partits baixen en les eleccions i només la concreció d'objectius podrà salvar-los. Però, ai, concretar objectius vol dir trencar posicions internes. Ni Convergència podrà acabar amb Unió ni el socialisme catalanista podrà seguir amb el PSOE, s'han acabat els temps dels vells polítics que, talment com mags, feien possible la reconciliació de totes les posicions.
El paper que CiU i el PSC han fet en la història de Catalunya ha estat fonamental, ha permès agrupar electors de pensaments, procedències i nivells social diferents, ha possibilitat construir el país que tenim, ha permès la integració dels nouvinguts i ha muntat un bon ascensor social. Ara aquest camí s'ha acabat: l'ascensor baixa en lloc de pujar i els electors cada vegada menys combreguen amb rodes de molí.
El trencament del PSC estava anunciat, tal com també ho està el de Convergència amb Unió. És el preu dels nous temps i del camí que es fa per resoldre Catalunya, l'enfrontament amb l'Estat porta fins a situacions no sostenibles per a molta gent.
Sigui quina sigui la solució final caldrà construir una nova majoria catalanista de centre que agafi des de la socialdemocràcia fins al liberalisme, deixant llast de posicions de tàctica amb partits espanyols que no ens beneficien en res. Per exemple, la trencadissa de l'altre dia al Parlament, el no del PSC enlloc de l'abstenció, es va deure al fet que el PSC no hagi de tenir una votació diferenciada del PSOE al parlament de Madrid quan es decideixi sobre la petició catalana. Arribats a aquest punt, probablement sigui millor acabar i començar de nou.
Reconec que és molt difícil acceptar aquesta realitat quan només fa quatre anys el PSC dominava gairebé tots els nivells polítics dels ajuntaments, les diputacions, la Generalitat i el govern de Madrid. És tan difícil com haver d'acceptar que el país no era ric i que tot el que estàvem vivint era fictici. Per tant, el PSC ha esclatat amb la bombolla, segurament perquè tanta ambigüitat no li ha permès trobar noves idees ni fer el camí que el porti a un nou relat, necessari per als nous temps.
No cal que ens lamentem d'aquests canvis, al contrari, els hem de veure com noves oportunitats que ajudaran a resoldre la situació actual, com l'origen de senders que anirem agrupant cap a una pista més ampla que acabarà amb una carretera principal per la que transitarà la societat catalana.
Veient aquesta construcció de camins, mireu per un moment el que fa la resta d'Espanya. Si aquí tenim trompades pel fet que construïm el futur, allà no saben ni què és això, ni hi ha projecte, ni se l'espera. Per tant, socialistes catalans, no us sàpiga greu dir adéu als vostres companys espanyols perquè els camins són divergents.
Recordo amb nostàlgia aquell període de finals dels anys 70 quan els partits feien assemblees constituents, quan es feien ponències polítiques a tort i a dret, quan es definien programes, quan el debat era ideològic... quan la il·lusió per construir un món millor era la base de tot el moviment polític.
Una mica d'això està passant ara mateix. La construcció d'una nova Catalunya passa per deixar llast de velles formes de fer, d'antics tactismes amb Madrid i per encetar un nou període de debat sobre quina societat volem tenir, per construir una nova plataforma socialista que s'haurà d'ajuntar amb la futura de convergència. La internacionalització del procés, juntament amb l'exportació i el turisme estranger, ens han de catapultar cap als punts més alts d'Europa. Vist des d'aquest punt de vista, la internacionalització del problema enfortirà la marca Barcelona i per extensió tota l'economia catalana. Adéu PSOE, que tinguis sort.

Enllaços recomanats: Premis cinema