La "síndrome de la Xina", tal com jo l'anomeno amb ironia, és aquella obsessió desaforada que aboca molta gent a la recerca del preu més barat, sense valorar-ne els riscos. El "xinòtic", si el volem anomenar així, creu que tot allò que es ven ostenta un preu que és molt superior al que val, per això té un impuls irrefrenable al regateig i al descompte. Aquesta desconfiança el fa addicte a comerços que només escampen liquidacions o a grans marques que prometen relíquies a costos rebentats i que acostumen a proveir-se de fabricants orientals.
Tots som sensibles a contraure-la, immersos com estem en un mal sotrac econòmic, però cal saber que l'obsessió a ultrança pel preu baix pot repercutir molt negativament en determinats sectors productius que, justament, són els que ens poden ajudar a guarir-nos d'aquesta psicòtica epidèmia cultural.
El consum d'objectes d'artesania del nostre país és, precisament, un dels millors antídots per curar aquesta síndrome. L'activitat d'aquest sector també ens ofereix un diagnòstic de gran abast perquè és un indicador de salut econòmica d'una societat, ja que comercialitza articles de despesa assequible per a la gran majoria de consumidors. Els artesans ens han anticipat la detecció de la gran Crisi abans de la caiguda de Lehman Brothers del 2008. De fet, la gràfica percentual del descens de vendes dels darrers anys és molt semblant en la major part dels sectors del món de la decoració del nostre país.
Aleshores, quin és l'efecte guaridor de l'artesania autòctona i com podem revifar-la? Jo ho sintetitzaria en el compromís vocacional dels professionals i el valor afegit del seu producte que crea riquesa tangible i intangible.
És meritori que els artesans acostumin a treballar amb una remuneració molt inferior a la d'altres professionals qualificats del país, malgrat que la seva feina exigeixi un bon coneixement de l'ofici. Per això cal que afinem la percepció per aprendre a distingir aquestes petites particularitats que donen personalitat a les seves obres i que els japonesos comprenen perfectament en la seva cultura com a valor distintiu de l'artesania. La cultura de fons que ha predominat fins ara de considerar l'artesà socialment inferior a d'altres sectors laborals ha perpetuat actituds com el regateig fins a convertir-lo en una mala tradició ben arrelada. Ben al contrari del ram de la gastronomia que, en els darrers anys ha adquirit un prestigi proper a l'art i que gai?rebé ningú en discuteix la propina després de l'àpat.
Aquesta manca general de cultura a l'entorn de l'artesania ha degenerat en una devaluació més forta del producte local a?questes darreres dècades, en què, a més, la demanda s'ha obert a un mercat estranger que no treballa en les mateixes condicions de producció ni de drets laborals i això ha afavorit el tancament de moltes empreses que tenien bon ofici a casa nostra. Tot plegat ha anat desertitzant el nostre paisatge de generadors d'economia autòctona. Amb aquest panorama, quin contrapunt ens pot compensar aquesta tendència?
Ens inspira l'exemple de França, que fa dècades va estar a punt de perdre els artesans en actiu i ara són peces clau en el mapa de promoció turística del país. No en va, el govern va investigar quines són les singularitats culturals de França a qualsevol zona de la seva geografia i va publicitar-les des d'una potent campanya divulgativa. Així, doncs, per què el govern francès valora tant l'interès social de l'artesà? Fonamentalment perquè és un gestor creatiu del territori, és a dir, promociona el país amb una oferta productiva singular que genera curiositat turística. Conscient d'això, l'estat n'afavoreix l'arrelament amb facilitats fiscals vinculades, això sí, al compliment de determinats requisits d'ofici. Aquesta sinergia ha facilitat la bona consideració social dels artesans a França i ha generat una expectativa de consum estable, malgrat els darrers temps de recessió.
Com es fa evident, per curar la "síndrome de la Xina" és més efectiu fer una bona campanya que a mig termini en pot debilitar els símptomes i així reforçar el cos productiu autòcton. El govern és un dels actors responsables de la promoció de l'artesania com a riquesa distintiva del patrimoni econòmic i social del país. La seva influència podria fer arribar a la majoria de consumidors l'interès per un àmbit que aporta una diversitat i una qualitat de vida més sostenible que l'impersonal consumisme de masses. Però nosaltres, individualment, també en som coresponsables. Interessar-nos per tot allò fet a mà ens fa caure en els beneficis del cercle virtuós de la creativitat i això ens encomana d'esperit crític per gaudir i saber distingir cada vegada millor, les obres de qualitat de les que no ho són.
No es tracta d'arraconar sistemàticament tots aquells articles industrials o bé d'importació, sinó de conèixer un xic millor els matisos del món productiu perquè quan decidim gastar-nos els diners en fem un ús més conscient i relativitzem el concepte de car o barat en funció del valor afegit que ens aporta aquell objecte que hem comprat. Aquesta actitud ja és un bon principi per canviar el món.
