Hi ha paraules que dins les seves vísceres porten càrregues de verí. En algun cas el verí el trobem en la mateixa definició del mot o en els significats dels termes polisèmics. Aquests vocables s'encunyaren amb mala fe, sabent molt bé el seu creador el mal que feia i com aquest mal es transmetria de generació en generació a fi de perpetuar un odi contra unes determinades cultures, religions, països o ètnies. De petits els escoltem i s'endinsen dins el cor i el cap generant prejudicis posteriors i cal un cop adults aplicar l'autocrítica amb les ensenyances rebudes ja que algunes creences sols contribueixen a fer impossible la convivència amb persones que no pensen com nosaltres. No és una qüestió exclusiva de la llengua catalana, tots els idiomes determinen a qui i a què estimar i a qui menysprear.
Persones que no han tingut mai cap experiència directa amb els gitanos o amb els moros poden reaccionar hostilment quan els veuen, perquè els pares i els avis en malparlaven, fins empraven "gitano" o "moro" ("xarnego" arrossegava antany una connotació més negativa que l'actual) per qualificar delinqüents i perdularis, gent de mala estofa, bruts, de malfiança, ordinaris i entabanadors, més falsos que "Mahoma", "Judes", els "jesuïtes" o els "duros sevillanos"; aquí s'observa el concepte que alguns tenen de l'islamisme, dels jesuïtes i de retruc els sevillans.
Els polonesos desconeixen que el seu gentilici és un malnom que serveixi per referir-se despectivament els catalans. La setmana passada la meva dona, convidada com membre d'un jurat a la ciutat de Gdansk (Polònia) a fi de triar la millor joia feta amb ambre, quan els ho va explicar no els agradà gens ni mica. Hi ha diverses hipòtesis sobre la procedència de la paraula "polaco", però totes apunten a un origen castrense. La que em sembla més versemblant és la que apunta a que va néixer per la similitud de la invasió a Polònia per les tropes nazis i Catalunya per l'exèrcit franquista i també per la dificultat dels espanyols per entendre l'idioma català. Alguns filòlegs ho remunten a la guerra de successió. Tanmateix res bo.
Els pobles com els estats solen tenir mala relació amb els veïns per litigis territorials o ideològics. A Catalunya no hi ha comunitat que no blasmi de les que li freguen el límit, el rancor, acompanyat de la venjança, normalment es concentra en una de concreta, per això trobem termes i metàfores desdenyoses que fan referència a la població limítrofa. Aquí arran de la guerra amb el francès encara s'escolta el nom gavatx, terme despectiu que també significa golafre i egoista. La dita ho deixa clar "de gavatx i de porc no te'n fiïs fins que és mort". O la banalització que s'està fent del terme "nazi", que s'aplica alegrement a aquells que no pensen igual que el seu propi grup. Al·ludir amb aquesta paraula als germànics actuals és una injustícia. Fa anys corrien molts acudits contra els belgues, ocurrències de mal gust que els desprestigiaven. Beure com cosacs, en què es declara que són uns borratxos.
Els "marranos" (marrans, garrins, porcs) va ser la denominació, durant els segles XV i XVI, per designar als jueus conversos o criptojueus i a tots els seus descendents. Un nen jueu quedava estigmatizat amb l'etiqueta de "marrano" sense no tenir en compte el que podria ser de gran. "Marrà" és un exemple evident de l'ús interessat dels mots per denigrar les persones convertint-les en animals; aquest cas concret "el porc" s'empastifa en la brutícia i en els fems i és d'on deriva el terme "porqueria". La paraula "marrà" va ser incorporada a la histografia universal i al patrimoni cultural d'altres idiomes diferents del castellà, com el català, l'anglès, francès, alemany, holandès. Un dels filòsofs que més admiro, Baruch Spinoza, visqué miserablement per servar la llibertat renunciant a donar classes a les millors universitats d'Europa, era d'un família "marrana" expulsada de Espanya pels mals anomenats "reis catòlics".
El llenguatge racista es manifesta de forma desvergonyida contra la raça negra. Si prestem atenció observem que l'adjectiu negre sempre qualifica coses negatives en contraposició al color blanc, uns quants exemples: "mercat i diner negres", gat negre, cinema negre, negres intencions, una mà negra, màgia negra, l'ovella negra de la família, he tingut un dia negre, etc. En els escacs les peces blanques són les primeres que es mouen i el sant pare vesteix de blanc.
Els mots es rovellen, es deterioren amb el pas del temps; perden per l'ús i abús la seva emotivitat semàntica i cal reemplaçar-los per sinònims o inventar un vocable original o una frase per mantenir viu el seu esperit per expressar la mateixa idea. Ens adoctrinen, ens socialitzen; els significats injectats en les paraules ens poden fer més tolerants o menys, ja que els mots configuren les idees. La seva innocuïtat és fal·laç, per això els poders fàctics volen el monopoli dels mots per ideologitzar la societat tot començant per l'escola, igual que creen neologismes per menystenir les altres cultures i religions omplint els cors d'odi, racisme i xenofòbia. Només cal buscar en el diccionari un dels sentits de "mesquita", "jesuïta", "jueu", "francmaçó", l'adjectiu "sinistre" o en el diccionari castellà "judiada" per adonar-se com la intransigència s'aprèn des de petits. Són moltes les expressions racistes referides als gitanos o els moros: "un tracte de gitanos", "fa més por que una fragata de moros", etc.
Nelson Mandela escrigué: "Ningú neix odiant una altra persona pel color de la pell, pel seu origen o per la seva religió".
