Aquesta setmana finalment el Govern de Madrid ha presentat les seves balances fiscals. Ho ha fet amb la voluntat de canviar el discurs dominant a Catalunya, que predica que el dèficit d'Espanya envers Catalunya és insuportable. El ministre Cristóbal Montoro va encarregar a l'economista de Ciutadans Ángel de la Fuente el càlcul de les balances fiscals vistes amb les ulleres de Madrid. El resultat ha estat que el dèficit de Catalunya a l'any 2011 va ser de 8.450 milions d'euros, mentre que a Madrid va ser de 16.723 milions, a València de 2.018 milions i a Balears de 1.483 milions. Totes les altres comunitats presenten superàvit, essent les més beneficiades Extremadura amb un superàvit de 2.991 milions, Galícia amb 3.240 milions, Castella i Lleó amb 3.929 milions, Canàries amb 4.054 milions i Andalusia amb 7.421 milions.

De la lectura de l'informe presentat per De la Fuente se n'extreuen diverses conclusions importants. La primera és que per primera vegada i de forma oficial, els que sempre s'han carregat que s'hagi de veure Catalunya com una àrea econòmica homogènia accepten ara que ho és, que l'anàlisi s'ha de fer comparant diferents regions d'Espanya. La segona, molt important, accepten que a Catalunya hi ha un dèficit permanent, xifrat en 8.455 milions a l'any 2011 però que sabem que és crònic en els anys. Alicia Sánchez Camacho diu que amb aquesta xifra es demostra que no hi ha dèficit. Deu ser que no porta mai moneder a la butxaca aquesta senyora, i que els comptes de casa seva els porta algú altre. Amb 8.455 milions, seríem capaços de resoldre tots els problemes de sanitat, ensenyament i cultura i, fins i tot, d'acabar amb dèficit zero i començar a disminuir el deute de la Generalitat. Tot i això, la senyora Sánchez Camacho esperava que el resultat de l'informe De la Fuente fos zero o positiu i ha continuat amb el discurs que havia preparat.

La tercera conclusió és la més divertida, és la que deixa entreveure les mans i mànigues que han fet amb l'informe per forçar el resultat que ha sortit. Hi ha dues formes de veure les balances fiscals: la de càrrega-benefici que ha fet servir De la Fuente i la de flux monetari que presenta la Generalitat. Aquesta última resulta sempre en dèficits d'entre 15.000 i 16.000 milions d'euros, i és el mètode més utilitzat per corregir desequilibris territorials a Alemanya i a Canadà. El mètode de càrrega-benefici serveix per interpretar millor el segon mètode i habitualment aquest balanç ha donat un dèficit a Catalunya de 11.000 milions d'euros. Així que, com és que ara De la Fuente presenta aquest balanç amb un dèficit de 8.455 milions, 2.545 milions menys? Doncs perquè ha forçat les interpretacions tant com ha pogut.

La més important és la de repartir la imputació de la despesa de l'administració general de l'estat a tot el territori espanyol. Diu que la superestructura política i administrativa de l'estat, incloent el gruix de certs ministeris polítics o administratius no s'ha d'imputar a la comunitat de Madrid. Per justificar-ho l'economista diu que "un error muy frecuente de los sistemas de información contable públicos es imputarle a Madrid una parte muy elevada de ciertas partidas de gasto... el problema es especialmente grave porque el sistema no incluye una categoría de servicios centrales, y hace pensar que se le están imputando a la comunidad de Madrid transferencias a organizaciones o empresas de ámbito nacional que generalmente tienen su sede en la capital". O sigui, pretén fer creure que tota l'economia de serveis desenvolupada a Madrid, tots els guanys derivats de tenir la concentració de nòmines més elevada de l'Estat, de tenir la major part de les empreses i organismes públics a Madrid, de tenir la concentració més elevada de l'estat de seus d'empreses privades espanyoles per estar al costat d'on es prenen les decisions... pretén fer-nos creure que aquesta imputació s'ha de repartir entre tots els territoris, que les nòmines cobrades allà no aporten riquesa.

L'exercici li ha sortit a mitges i només ha pogut eliminar del càlcul del dèficit català uns 2.545 milions amb el cost de fer el ridícul i presentar Madrid com l'autonomia més perjudicada d'Espanya. Si els ministeris i els organismes oficials porten a tenir dèficits, que els reparteixin per tot el país i acabem d'una vegada.

Per si no era prou evident aquesta trampa, l'economista camuflat de pamfletaire també força els números en la imputació dels ingressos derivats de les exportacions i del turisme. Reconeix en l'informe que el 2011 el turisme de Catalunya va tenir un pes a Espanya del 25,9% i que les exportacions van ser del 25,7%. Doncs bé, els ingressos d'aquestes activitats no compten com una aportació de Catalunya cap a l'Estat, ja que les ha acumulades totes i repartides per tot Espanya en funció de la població. D'aquesta manera una aportació catalana del 26% compta només com del 16%.

Tot plegat confirma que les dades presentades per la Generalitat són certes i que Catalunya pateix de forma permanent un dèficit fiscal d'entre 11.000 i 16.000 milions d'euros, xifra que es confirma quan s'observen les inversions comparades en forma d'infraestructures de l'estat a Catalunya.

La presentació de l'informe De la Fuente valida aquell refrany que diu "ladran, luego cabalgamos", i confirma que tenim raó amb la reivindicació que fem des de Catalunya.

Una altra cosa és com farem el camí que hem de fer, perquè amb la confessió fiscal de Jordi Pujol es constata que el camí estarà ple de mines que deixarà molts ferits i augmentarà la por de molta gent que avui ho té clar.