El mite ha caigut del pedestal. L'estadista, el polític que citava tothora Mounier, el poliglot cosmopolita, el president de les majories absolutes, del "tranquil, Jordi, tranquil" i dels sis milions de catalans sembla que ha resultat ser un xoriço com tants altres. I ara tot és vessar llàgrimes i posar-se cendra al cap. Perquè, amb els seus tics i amb la seva obsessió per trobar l'encaix (pagat a cop de talonari tributari) amb Espanya, tots plegats l'havíem acabat trobant mig simpàtic. Sobretot d'ençà que s'havia apartat de la primera línia política i es limitava a oferir, de tant en tant, conferències oraculars de les quals costava destriar mitja idea ben elaborada. Que Jordi Pujol tenia quartos a cabassos (tot i que no tingués gaire temps per gaudir-ne) no era cap secret. Josep Pla, a Notes del capvesprol (1979), en parla en aquests termes: "un milhomes de gran ambició política, anomenat Jordi Pujol, de la Banca Catalana. Aquest senyor riquíssim, que primer propugnà en aquest país la implantació del socialisme suec -en aquest país els suecs són escassos- i després ha demostrat tenir una ambició desmesurada i pública pròpia del típic polític ignorant". I quan es tenen quartos a cabassos, sempre queda un o altre cèntim que -ai las!- no recordaves que tenies des de feia trenta anys llargs de vacances en un paradís fiscal. Són coses que passen i no ens haurien d'escandalitzar més del compte.
El que veritablement resulta escandalós, inacceptable, insultant, ofensiu i vergo?nyós és que aquest comunicat sigui un veritable nyap en tots els ordres. Perquè, senyores i senyors: algú hi ha entès de debò alguna cosa? Jo, per vegades que el llegeixi, no aconsegueixo entendre-hi un borrall: que si l'avi Florenci tenia uns diners no se sap on, que havia fet no se sap com, que els va deixar als néts i a la jove perquè no veia clar que el fill es dediqués a la política però com que els néts eren menors d'edat (dos no ho eren, de fet) i la jove també devia ser-ho (ara descobrirem que la Ferrusola té trenta anys menys dels que sempre ens ha fet creure...) ell els va confiar a no se sap qui perquè en fes no se sap què. I així, van anar passant els dies i els anys i aquells diners es van quedar no se sap on, sense regularitzar, i no han tornat a casa fins ara fa poc. Els ha quedat clar? Doncs jo no hi he entès res de res. El comu?ni?cat sencer, de fet, es podria resumir amb una sola frase que fes més o menys així: "En Pujol diu no sé què d'uns diners que el seu pare va deixar a la seva dona i als seus fills i que fins fa poc no s'han regularitzat". Costa de creure que un escrit tan mal girbat hagi estat capaç de congriar la tempesta nacional més important del que portem de segle. El que polítics i societat en general haurien d'estar exigint a Jordi Pujol, ara mateix, no són més explicacions sinó que faci un curset de redacció bàsica per mirar d'aconseguir fer-se entendre quan vol explicar alguna cosa, en lloc de fer-nos perdre el temps en exercicis hermenèutics impossibles.
El comunicat, però, no és només un de?so?ri de contingut. És d'una poca qualitat formal que fa basarda i no sembla que això hagi provocat cap maldecap a ningú. Només he vist un tuit de Josep Maria Fonalleras que es posava les mans al cap per la quantitat de faltes d'ortografia que contenia el text de Pujol. Hi sobren i hi falten comes arreu. Incorre en el "doncs" amb valor causal que a hores d'ara ja no cometen ni tan sols els nostres estudiants d'ESO. Parla de la seva "pressa de possessió". Posa preposicions darrere de verbs transitius. Dels seus mancaments en diu "falles" (devia voler dir "fallos" i li va semblar poc català...). En definitiva, tot un ultratge a això que ara en diuen "el català correcte". Sí, ja se sap que en Pujol, pobre, és d'una generació que no va estudiar en la nostra llengua. Que la seva família només li va poder pagar set anys d'estudis al selecte Col·legi Alemany de Barcelona i va acabar aprenent català a cop de Gramàtica Barcino i de classes particulars a can Triadú, que ha estat enfeinat aprenent cinc llengües estrangeres i que, de la mateixa manera que en trenta-quatre anys no ha trobat el moment de regularitzar els diners d'una herència, tampoc no ha trobat mai el moment d'aprendre a escriure la seva llengua materna amb mínima correcció. Nosaltres, pobres mortals, no ens podem fer càrrec de fins a quin punt és absorbent l'ofici d'estadista. I totes les ocupacions que a nosaltres ens semblen deures primordials, com ara mostrar un respecte mínim per la pròpia llengua o cuidar-se de l'educació dels fills, no tenen cabuda en l'atapeïda agenda d'un president. I és d'aquesta manera que s'acaben engendrant fills cràpules (de tots set només n'hi ha un -una- que no ha sortit mai als diaris esquitxada per negocis poc lícits) i comunicats que no passarien un examen de nivell C.
Al desori de forma i contingut s'hi afegeix, encara, un tercer desastre. Last but not least: el text està escrit en tipografia Calibri, la font que el programa de tractament de textos de Microsoft dóna per defecte. I és una tipografia espantosa! Només això ja seria suficient per condemnar el seu autor a l'ostracisme.
