A partir del migdia el cel s'havia enfosquit i es delectava amb l'angoixa dels turistes. Ajaguts a la sorra miraven de reüll el ràpid creixement de núvols densos i potents. Maleïen aquells enormes bolets penjant d'un sostre ennegrit que els volien arrabassar uns preuats instants de sol. Ignoraven que l'aigua de la mar, més calenta que una lloca, era una aliada de qualsevol tempesta d'estiu. Després d'uns dies de calor sufocant era de caixó que se'n preparava una de grossa. La pluja venjativa acabaria amb el patiment provocat per una espantosa xafogor.

Però la tronada es feia esperar. Els ocupants de la platja ronsejaven pensant que, tot plegat, faria molta fressa i poca endreça. Fins aleshores només s'havien sentit trons ?llunyans. A cada espetec, els núvols sembla?ven esquinçar-se i desfer-se en clapes. La foscor anava guanyant terreny. A poc a poc els trons retrunyien i provocaven un rebombori de mil dimonis. Eren com trets de fusells. I els núvols blanquinosos mudaven d'aparença vestits en tons grisos per convertir-se en una negror de dol. A cada llamp el cel s'il·luminava amb la cadència d'un missatge telegràfic. Curt, llarg, curt, llarg.

Els banyistes més agosarats, tot i mirar enlaire, feien la darrera capbussada en una mar agitada. Els llampecs s'imposaven amb des?càrregues intenses i violentes. La mar, tota la mar, s'encenia i apagava.

De sobte, va petar el cel en una traca de foc. I els llamps i trons se succeïen en un allegro vivace. Ja no era el ressò somort d'esclats sinó canonades d'una artilleria que preparava el terreny a un exèrcit d'aigua disposat a foragitar els invasors de la platja que es resistien a recollir els trastets.

El vent s'afegia a l'estrèpit del firmament incendiat amb el seu xiulet estrident mentre voltejava núvols i enfurismava la mar.

Finalment, enmig de l'eixordadora il·luminària, va arribar l'aigua. Al principi eren silencioses grosses gotes. I gairebé, sense temps per respirar, intenses gotellades. De sobte, plovent a bots i barrals, s'amagava l'horitzó, es confonien les cases i les coses. Era un diluvi. Durant uns vint minuts l'aigua es va ensenyorir del temps i de l'espai, i van fer muts i a la gàbia trons i llamps. Quan se'n va afartar de xopar tot el que trobava al seu pas, es va assossegar. Després de la tempesta arribava la calma. La remu?lla?da havia baixat la temperatura, abeurat els arbres i plantes assedegats, netejat carrers i foragitat als pocs valents que s'havien negat a abandonar el tros de platja conquerida en un matí radiant. La tempesta s'havia emportat les alenades de suor, les olors de cremes protectores i les bafarades de cervesa dels confiats visitants.