Cuegen encara les reaccions a la consulta alternativa proposada pel president Mas per al 9 de novembre. Hi ha de tot, és clar, perquè la deriva que s'ha pres davant la imposició de la maquinària previsible de l'Estat és forçosament discutible i insatisfactòria, es miri com es vulgui. Avui sumem, doncs, un altre punt de vista en aquest debat, que ens té atrapats des de fa una colla de mesos i que cerca un xic a les palpentes una solució definitiva.

Amb franquesa, penso sincerament que ens ho hauríem pogut estalviar, perquè tot plegat ens conduirà, en el cas que l'Estat no trobi aquest cop la manera d'aturar-ho, a un succedani del dret de vot que ofereix molts flancs de crítica i que ha precipitat una fractura en el bloc sobiranis?ta que ja fa temps que semblava inevita?ble. Farem, doncs, una nova manifestació de suport a la independència -una altra, però en format diferent-, però ens la farem tots sols i, per tant, no ajudarà gaire a l'acceptació de la nostra causa.

Crec que hauria estat millor que el president, agafant el toro per les banyes, s'hagués adreçat al poble de Catalunya per dir-li amb claredat que la celebració de la consulta tal com nosaltres la volíem no era definitivament possible. I, si cal, afegir-hi que les fórmules alternatives que proposaven els altres partits del bloc sobiranista no ens estalviaven d'anar a parar a un simulacre poc operatiu de cara al que perseguim, que és una alta participació dels ciutadans -inclosos els del no i els del sí-no- i un reconeixement internacional del mandat democràtic dels catalans. Això sí: al mateix temps, i per no defraudar l'enorme expectativa de tanta i tanta gent, el president hauria hagut d'anunciar la seva voluntat de dissoldre el Parlament de seguida i d'anar cap a unes eleccions plebiscitàries en un termini concret i proper, explícit. Potser d'aquesta manera el capital d'esperança i il·lusió dels manifestants de l'Onze de Setembre s'hauria pogut encarrilar cap a una altra via operativa.

Fer aquest anunci concret sembla haver topat de moment amb dos problemes que probablement el feien inviable: l'exigència, que a mi em sembla lògica, d'ERC d'un compromís clar per part de CiU (o almenys de CDC) al voltant d'una declaració unilateral d'independència després de les eleccions, i una maduració del procés d'aproximació entre totes dues forces polítiques per aconseguir una candidatura unitària, acompanyada de gent d'altres colors i de representants de les entitats sobiranistes. Dissortadament, les coses estan verdes encara en aquest sentit i per això penso que és cap aquí que caldria cremar etapes amb la màxima celeritat possible: restablir un clima de confiança entre els partits cridats a coalitzar-se i negociar els termes i els continguts de la candidatura.

Mentrestant, mentre aquesta fase es va gestant, caldrà caminar cap al 9-N amb la proposta que ens han posat damunt la taula. Mirar de concretar-la amb la màxima participació possible i de convertir-la, almenys, en una nova demostració de voluntat. I continuar pressionant els partits perquè es pugui avançar en una candidatura unitària. Ja sabem que ICV-EUiA no seguirà, perquè té una unitat interna molt fràgil en aquest punt i li fa pànic afrontar uns comicis que li podrien fer perdre posicions. La CUP, en canvi, sembla posar-s'hi més a la vora i potser podria articular al seu voltant una altra candidatura a l'esquerra amb un signe inequívocament independentista. Finalment, tot fa pensar que, si l'aposta és ben clara, UDC anirà pel seu compte i prendrà la mida, per fi, de la seva representació popular.

I això és el que hi ha. Ningú no va dir mai que el procés seria fàcil ni ràpid. Tenim enemics poderosos, que saben que el nostre punt feble és la nostra desunió i en això confien. Per tant, més enllà de si la via empresa ens sembla millor o pitjor, convé seguir-la i arribar a l'única destinació que ara sembla possible: ben aviat, unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.