Lentament

"Hauríem de parlar d'un itinerari on apareix la marginació, el desarrelament, la pobresa, el ressentiment, la manca d'afectes... I, finalment, la feblesa de cor i el caos"

02.02.2015 | 08:41

He llegit a Le Nouvel Observa?teur, el setmanari francès d'actualitat política i social, un reportatge sobre la vida quotidiana dels germans Saïd i Chérif Kouachi que, el passat dia set de gener, assassinaren a sang freda -hi ha qui ho ha considerat una execució-, dotze periodistes del setmanari satíric Charlie Hebdo, a París. El reportatge porta un títol que m'inquieta i no ha deixat de preocupar-me: Programats per matar. Llavors, en el subtítol se'ns diu que la condició de terroristes dels germans Kouachi ha estat fabricada lentament. Diríem que ha estat fabricada en un llarg procés, perquè ningú no neix terrorista, es diu més endavant, sinó que n'esdevé. Es tracta, per tant, d'una construcció social. I encara, si hem d'ajustar més el significat del subtítol, hauríem de parlar d'un itinerari on apareix la marginació, el desarrelament, la pobresa, el ressentiment, la manca d'afectes... I, finalment, la feblesa de cor i el caos, que converteixen els joves que cauen en les xarxes de captació en matèria idònia per a l'integrisme, en el terreny ideal per a la radicalització.

Llavors es tracta de reconstruir la història i analitzar-la detingudament. Ara sabem que Saïd i Chérif eren germans de quatre, que els pares, immigrants algerians a França i incapaços d'ocupar-se dels fills, els posaren en mans dels serveis socials, els quals els enviaren a un centre d'acolliment. Més tard, mentre vivien acollits en un centre que s'ocupava d'atendre adolescents amb dificultats d'adaptació, morí la mare i després el pare, d'un càncer. Tenien quinze i tretze anys. A aquell centre Chérif arribà a esser representant de curs. Tots dos esdevingueren uns apassionats del futbol, més que dels estudis, fins al punt d'acaronar la idea -es tracta de Chérif-, d'esdevenir futbolista professional. En arribar a la majoria d'edat abandonaren el centre i acudiren a instal·lar-se a casa d'un oncle, però l'oncle els va fer fora ben aviat. Cada horabaixa el seu problema era el mateix: on passarien la nit.

Acabaren per anar a viure a casa de la família d'un company, convertida a l'islam de feia poc, i que els donà aixopluc. I un matalàs que hagueren de compartir. Cercaven un entorn càlid, un espai on sentir-se agombolats de la manca d'afectes i trobaren la religió que fou per a ells una família de substitució. "És en aquesta situació, sense cap objectiu i sense somnis, que Chérif apareix com un jove errant, vingut d'un barri perifèric, capaç de fer qualsevol cosa només per obtenir una mica d'atenció, perquè qualcú se'l miri", ha dit el qui va ésser el seu advocat defensor l'any 2005, després que la policia detingués un grup d'aprenents de gihadistes fanatitzats decidits a partir a combatre a l'Iraq. En aquell temps Chérif feia de repartidor de pizzes i cercava el paradís que li oferia l'islam. Li havien parlat de setanta verges i d'un gran palau. Li caigueren tres anys de presó.

Però la presó no va frenar aquell procés, sinó que l'accelerà. Allí s'integrà en un grup de salafistes, moviment que reivindica el retorn als orígens de l'islam. I acabà unint-se a Djamel Beghal, seguidor de Ben Laden, adoctrinat a les mesquites integristes de Londres i als camps d'entrenament d'Al-Qaeda a Afganistan. I, encara, condemnat a altres deu anys per la sospita d'haver intentat destruir l'ambaixada dels Estats Units a París.

A la presó féu alguns amics, entre ells Amedy Coulibaly. S'entrenaven tots els dies, feien gimnàstica del matí al vespre. Preparaven el seu cos per a la guerra, per al combat. Quan Chérif sortí de la presó en llibertat condicional, el seu germà Saïd quasi no el reconeixia: es trobava amb un home musculat i adoctrinat, endurit... Després de l'atemptat del dia set de gener a la seu del setmanari Charlie Hebdo, Izanna, la dona de Saïd, no podia creure la implicació del seu home, tot i que la policia li ho confirmava. Fou retinguda i, a la comissaria, va veure com arribaven els policies eufòrics i que alguns aplaudien, en dir que els tres terroristes eren morts.

El terrorista es construeix lentament. I, lentament, es programa un home perquè mati. No sé si és possible desprogramar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema