Concedeix-me la castedat... però no ara mateix

08.02.2015 | 00:00
Concedeix-me la castedat... però no ara mateix

Dijous de la setmana passada va venir Antón Costas a Girona a fer una conferència econòmica. De forma resumida va explicar les raons per les quals ell no està d'acord amb les mesures d'austeritat macroeconòmiques posades en marxa a Europa.
Va explicar que l'economia és com un avió amb dos motors, un de privat i un altre de públic, cadascun amb la seva vessant d'inversió i de consum. Segons ell, quan el motor de l'economia privada s'atura, l'avió comença a perdre altura, anant cap avall. Per adreçar el rumb li cal posar més potència al motor de l'economia pública i això s'ha de fer invertint més en infraestructures i generant més llocs de treball públics, fent ús, evidentment, de més endeutament. Està bé el símil, vaig pensar... tot i que ha fet trampa: s'ha oblidat del tercer motor, el de l'economia exterior. De fet l'avió porta tres motors: el de l'economia privada, el de la pública i el de l'economia exterior. Si s'aturen els dos motors interns d'un país sempre queda el recurs d'encendre el motor de l'exportació i això és el que ha fet Espanya en els darrers dos anys de forma notable.
Antón Costas i tots els que diuen que l'austeritat és un suïcidi, "austericisme" en diuen, argumenten que quan una zona entra en crisi cal aportar més crèdit per tornar a fer enlairar l'avió. El problema és que no sempre es pot fer això i, de fet, és el que va fer el govern de Rodríguez Zapatero immediatament en saber que havíem entrat en crisi. Veiem els fets. Al mes de maig de 2009 la patacada de la crisi de la subprime ja havia fet el forat. En aquell moment la caiguda del PIB era del -9,1% trimestral, una velocitat terrible cap avall. L'atur enregistrat en aquell moment fou de 3.620.139 persones. Les mesures del govern Zapatero amb el seu "Plan E", invertint en obres banals en municipis, fent voravies i urbanitzant espais de forma urgent, va fer aixecar el morro de l'avió fins a l'abril de 2010, amb un creixement del PIB trimestral del -0,4% i un atur enregistrat de 4.142.425 aturats. Si bé en el segon trimestre de 2009 l'economia espanyola havia arribat a frenar el dèficit de productes i serveis amb l'exterior de -1.213 milions d'euros, al segon trimestre de 2010 aquest valor havia pujat a -5.437 milions d'euros, amb un empitjorament del 348%. El primer pla Zapatero va injectar 7.836 milions a l'economia, mentre que el saldo de béns i serveis comprès entre el segon trimestre de 2009 i el del 2010, ambdós inclosos, va ser de -22.564 milions d'euros. És a dir, el pla Zapatero el que va fer va ser finançar el sector exterior, als països que venien a Espanya, com França i Alemanya i, si alguna cosa va fer, va ser enfonsar encara més la indústria i els serveix espanyols respecte l'exterior.
A l'avió de l'economia espanyola li va passar que, havent posat més potència al motor públic, va espatllar encara més al motor exterior, representant una lliçó clau: no es pot fer funcionar una economia només amb crèdit quan aquesta no és prou competitiva i està oberta a l'exterior.
El problema d'alguns economistes és que estaven acostumats a resoldre sempre aquestes situacions fent ús de la devaluació de la moneda, acció que compensava automàticament la pèrdua de competitivitat. A qualsevol persona li sap greu haver d'actuar d'altra forma sense poder fer ús de la devaluació, perquè aquestes accions afecten de forma directa la població, abaixant salaris, perdent llocs de treball i perdent poder adquisitiu i prestacions socials. Però si un país no és competitiu respecte a l'exterior no hi ha una altra via i l'exemple d'Espanya amb el pla Zapatero i la rectificació al maig de 2010, de forma obligada per la UE, s'estudiarà a les universitats durant anys.
L'austeritat és obligada almenys fins que la competitivitat exterior es pugui refer i, en el cas espanyol, fins que el deute extern acumulat durant els anys de la bombolla s'hagi pogut tornar en bona part. Una altra cosa és qui ha de pagar aquesta austeritat: la forma més estesa és la de fer-la pagar a tothom, però una altra forma més justa és la de afectar les rendes més altes. França va posar una taxa marginal del 75% a les rendes més altes que li va valer la fugida del país d'algunes personalitats. A mi em sembla una mesura imprescindible, d'higiene social, per poder explicar correctament el relat de l'austeritat, com també ho seria el reforç de la inspecció a l'economia submergida i la persecució de beneficis de multinacionals que s'esmunyen a paradisos fiscals.
Però la societat espanyola ha buscat altres arguments per fer front a la crisi. La primera va ser la de negar que hi fos, la segona va ser dir que seria una cosa passatgera, la tercera dir que l'austeritat no cal, com quan els nens petits es tapen els ulls i es pensen que no hi ets. La quarta la va dir Anton Costas quan es va referir a una citació bíblica de sant Agustí: "Senyor, senyor! Concedeix-me la castedat... Però no ara mateix".
La nostra societat, i el món sencer, ha d'entendre d'una vegada que no es pot resoldre tot amb més crèdit: des de l'any 2000 el crèdit mundial ha crescut en 112 bilions de dòlars, i des de l'any 2007 fins al 2014 ha crescut en 57 bilions de dòlars. El crèdit no és infinit i acceptar-ho vol dir acceptar l'austeritat, amb sant Agustí o sense.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema