LA MEVA CIUTAT

08.02.2015 | 00:00
LA MEVA CIUTAT

Quan vaig començar a ser conscient d'on m'havia deixat la cigonya en el moment oportú, que any rere any celebraria com el meu aniversari, em vaig adonar que em trobava en una ciutat de reduïdes dimensions i en la qual em sentia ben acollit. El cas és que en aquell moment no havia vist cap més ciutat ni tant sols podia intuir si existien altres ciutats, viles i pobles. Per tant no hi havia opció per fer comparacions. Poc a poc vaig anar coneixent l'àmbit on havia nascut, i on s'aniria desenvolupant la meva vida. Aviat em vaig assabentar que el nom de la que sempre consideraria com la meva ciutat era el de Girona. I també vaig anar familiaritzant-me amb carrers i places , rius i ponts, muralles i baluards. Amb els entorns que sentia a dir que eren pintorescos, cosa que encara no entenia que volia dir.
Aquella Girona en la qual vaig fer els meus primers passos era una ciutat molt petita que es podia recórrer en relativament poc temps. Existien encara molts testimonis de quan havia estat una plaça forta, rodejada totalment de muralles. Els de la generació anterior a la meva explicaven els seus records de la Girona fortificada i de com les brigades municipals havien anat enderrocant, amb pic i pala, pedra rere pedra, l'extens mur que encloïa totalment la barriada del Mercadal. I explicaven que la Gran Via, que aleshores era un carrer que es considerava molt ample, però que estava escassament urbanitzat i amb molt poques edificacions, seria en un futur proper una gran avinguda. En aquells moments la futura avinguda només s'estenia entre la plaça de Correus i l'encreuament amb el carrer Nou. La muralla del Mercadal ja no existia i també havien estat enderrocats els antics baluards de Figuerola i de Santa Creu. Però encara quedaven en peu tres dels cinc baluards que havien complementat la muralla. El del governador, el de Santa Clara i el de Sant Francesc de Paula. Sentia dir a la gent gran que des de feia temps la ciutat lluitava per obtenir la propietat d'aquelles inútils baluernes, que impedien el desenvolupament urbà. Les transaccions entre el municipi i el Ministeri de la Guerra eren difícils i s'eternitzaven sense acord.
Era tema de conversa entre els homes el futur eixample, del que feia temps se'n parlava. Per la seva part, les mestresses de casa parlaven de la necessitat d'un edifici per a plaça de mercat, necessitat més apressant en els dies de pluja i en la llarga temporada d'hivern. Tothom feia referència a la falta de netedat en l'àmbit públic. I molt especialment a la mala olor que es desprenia de l'aigua escassa que circulava per l'Onyar. Però molts dels que es queixaven d'aquesta falta de polidesa no s'estaven de tirar al riu les deixalles de la seva cuina domèstica.
Per aquella meva ciutat circulaven molt pocs automòbils, alguna bicicleta i un bon nombre de carros, carretons, tombarells i alguns cotxes i tartanes, molt pocs d'ús particular i alguns més de servei públic, antecessors dels taxis que ben aviat es farien presents.
Les campanes es feien sentir a tots els racons de la ciutat i, les de la Catedral fins i tot des dels pobles veïns. El toc greu de les campanes de la seu; el més agut de les de Sant Feliu i dels altres temples parroquials; les dels convents de les monges tenien un toc més femení. Des de primeres hores del matí fins al captard amb el toc d'oració, les diferents campanes anaven marcant el ritme de les celebracions i de les pregàries. I les dels rellotges de la Catedral i de l'Ajuntament anaven assenyalant hores i quarts, servei imprescindible per a molts ciutadans que no disposaven de rellotge propi.
El carro de recollida d'escombraries feia notar la seva presència amb el dringar de la campaneta. El drapaire, amb un crit estentori. Com també el venedor de l'aigua picant; un xicot jove que de matinada anava amb el seu carro a omplir ampolles a la font de la Costa Roja, i fins al migdia anava oferint aquella deliciosa aigua pels carrers i places de la ciutat. L'esmolet anunciava el seu serveis amb un toc estrident, que trencava l'aire. Alguna vegada se sentia roncar el motor d'un avió, i tothom sortia al balcó, a la finestra o al carrer per mirar al cel i seguir el pas d'aquell ocell d'acer.
Els dissabtes, dia de mercat, ja de bon matí anaven arribant la gent de les poblacions veïnes, que venien a vendre els productes del camp o del galliner o de l'estable, i a gastar part del producte de la venda en la compra de vestuari o calçat. Uns venien a peu, si eren de molt a prop; altres amb carro o tartana. Altres amb algun dels quatre trens que tenien estació a la ciutat. I també ja hi havia algun autobús dedicat al servei de transport de viatgers entre la ciutat i les principals poblacions de la comarca. Aquesta presència setmanal de gent de la ruralia em féu descobrir l'existència de les diverses poblacions del nostre entorn. Poblacions que per a mi, de moment, només eren un nom o la coneixença d'un home que cenyia el seu abdomen amb una ampla faixa negra, i cobria la seva testa amb una barretina vermella o morada. O una dona amb faldilles fins els peus i un ampul·lós davantal, portadora d'un monumental cistell. Poblacions que no trepitjaria fins al cap de molts anys, quan les comunicacions s'anirien fent més còmodes.
Aviat vaig conèixer la Devesa, el gran parc urbà que consideràvem lluny de la ciutat, i la mainada només hi podíem anar acompanyats d'algun familiar, o les tardes dels dijous amb la fila del col·legi. Els pediatres sentenciaven que només era aconsellable que els petits freqüentéssim el parc els mesos de juliol i agost, i encara en ple dia. El passeig d'hivern era el de la Ferradura, a mitja altura de Les Pedreres. Les tardes d'estiu també donava bo arribar-se al paratge de la Font del Rei. Un gran espai a la vora de l'Onyar, on les fonts del Rei, del Bou i del Canó oferien aigua amb generositat. El passeig familiar d'una tarda de diumenge o dia festiu podia ser per la Vall de Sant Daniel, o pels caminets que discorrien entre les hortes de Santa Eugènia. Vaig conèixer els boscos de Palau Sacosta anant a collir molsa pel pessebre que construïa en les vigílies de Nadal i que ambientava la llar durant aquestes entranyables festes. Només recordo el meu pas per la Rambla el capvespre del 5 de gener per anar a esperar els Reis, protegit amb abric, bufanda i guants i portant el fanalet, amb precaució per evitar que es cremés.
Han anat passant els anys i fins i tot hem canviat de segle, i aquella petita Girona s'ha engrandit en extensió i en demografia, en les formes de vida, en les comunicacions i en les relacions socials; però ha quedat en el nostre record aquella petita ciutat d'uns vint-mil habitants, en la qual vivíem amb l'austeritat pròpia del temps, i en què tots ens coneixíem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema