Vaig escriure després de les eleccions que Girona quedava com a reserva espiritual de CiU, no sabia que acabaria essent-ne també la reserva material. La seu de Girona deu ser de les poques -qui sap si l'única- que el jutge no ha embargat a CDC pel cas Palau. Si fossin transportables, els Pujol n'haurien pogut ocultar alguna a Andorra, però la seu d'un partit no cap en una bossa d'escombraries.
Intuint el que podia passar, els convergents gironins van camuflar la seu del partit amb una habilitat que ni Rambo al bosc, ningú pot sospitar d'aquest piset a la plaça Catalunya amb una bandera al balcó i un llaç de color groc a la finestra: la primera és una de tantes, i el segon pot pasar per una campanya contra qualsevol malaltia groguenca, l'hepatitis mateix. A peu de carrer, una minúscula placa amb les lletres CDC és quasi invisible, estic convençut que abans d'obrir la porta a ningú li demanen la contrasenya. Als gironins sempre se'ls ha donat bé això de dissimular la fortuna, tenim el cementiri amb més milionaris per metre quadrat sota terra del món després de Mònaco. A més, CDC ha sigut hàbilment situada entre una botiga de sabatilles i una de calces i sostenidors en lloc de ser-hi al costat d'una oficina bancària com seria de rigor, convertint-la en indistingible, ilocal·litzable i inexpugnable per a ningú de fora del partit, com un càrrec d'assessor. Els dos comerços proveeixen de coartada si arriba el cas: res com obrir la porta al funcionari que ve a embargar, amb roba interior i calçat d'anar per casa.
- (Dirigent convergent aflautant la veu) CDC? No sé de què em parla, això és una honrada casa de cites, no volem saber res de política.
- Ehem, senyora, i què fa aquest retrat de Presidentmàs penjat a la paret?
- És el client del mes.
Hem de salvar la seu de Girona, la darrera on dirigents convergents de tot Catalunya es poden reunir sense tenir la sensació de fer-ho en propietat judicial. Ja hi haurà temps per això quan seguin a la banqueta.
