Déu o Duran

19.06.2015 | 00:00

"El comparava amb un Gran Germà invisible i alhora omnipresent, un professional de la política, que fonamentalment vol dir un professional del control"

Poques hores després que Ramon Espadaler anunciés la sortida del govern d'Unió Democràtica de Catalunya, ha corregut per la xarxa un fotomuntatge sensacional: la cèlebre foto publicada per El País l'any 2010, on apareixia un cofoi Josep Antoni Duran i Lleida esmorzant a la seva suite de l'Hotel Palace de Madrid, però degudament passada pel Photoshop, de tal manera que l'habitació es veu buida, amb la taula parada però sense comensal. La infusió, d'un color de pixum rovellat, es refreda. Un d'aquests iogurts que diu que afavoreixen el trànsit intestinal espera en primer terme que algú l'obri. El comandament de la tele, entre plats i tasses, no té qui el comandi. L'escena fa pensar en una fugida precipitada, com si el seu protagonista s'hagués hagut d'alçar de manera peremptòria i córrer a atendre una d'aquestes urgències que provoca el iogurt que ningú no ha encetat. Duran no hi és, però els coberts que ha llepat i el tovalló amb el qual s'ha eixugat els morros delaten la seva proximitat. No pot haver anat gaire lluny. I, si escodrinyem una mica l'habitació, l'acabem trobant. L'autor del fotomuntatge, de manera ben deliberada, no ha esborrat l'ombra que la figura de Duran projecta sobre la xemeneia de la suite. Duran sembla que se n'hagi anat, però en realitat s'ha fet invisible per poder continuar essent-hi sense ser-hi, fent sense que es noti que fa.
Francament, és una llàstima que el partit de CarrascoiFormiguera es trobi, en un moment tan crucial de la nostra història, tan allunyat del seu ideari històric. Els independentistes s'alegraran de la ruptura d'una coalició que no feia sinó alçar sospites sobre la sinceritat sobiranista dels convergents. Els crítics d'Unió veuran en aquest divorci la prova definitiva de la matusseria de Duran i una oportunitat d'or per assaltar el poder i redreçar l'ànima nacionalista del partit. Però el cerillo no fa mai res sense calcular-ne l'abast, la transcendència i les conseqüències. Sobretot, les conseqüències personals. La direcció del partit continua a les seves mans i no permetrà que ningú l'hi prengui fàcilment.
Ara ja fa una colla d'anys, vaig publicar a La Vanguardia un retrat de Duran on el comparava amb un Gran Germà invisible i alhora omnipresent, un professional de la política, que fonamentalment vol dir un professional del control. Control de si mateix, dels tempos i de les persones que l'envolten, especialment d'aquelles que es poden arribar a convertir en un obstacle per als seus objectius. El mateix dia que apareixia l'article, a primera hora, Duran em trucava emprenyat com una mona, acusant-me d'haver donat d'ell un perfil que només podia beneficiar els seus rivals polítics. Les trucades demolidores de Duran són proverbials, temibles i temudes. No cal dir que en mi no va causar altre efecte que fer-me agafar gana per esmorzar. El simple fet que un polític es consideri legitimat per despenjar el telèfon i llegir la cartilla a un articulista que no coneix de ben res ja dóna prou bé la mesura del personatge. I és la millor confirmació que el retrat que en feia es correspon prou bé amb la realitat.
La vicepresidenta Joana Ortega és sens dubte l'única víctima política rellevant de l'últim moviment de l'escaquista Duran. Espadaler és una figura perfectament substituïble i Josep Maria Pelegrí i Aixut és fill de Pelegrí Pelegrí Pelegrí (1921-2012), un dels homes més genials que han donat les terres de Ponent, i que serà recordat pels segles dels segles per haver destruït en tres minuts la carrera a TVE del presentador Jaime Bores, que no se'n va sortir de fer-li respondre la simple pregunta "¿de dónde es usted?". Els gens Pelegrí, doncs, asseguren al conseller dimissionari un futur envejable, amb un sentit de l'humor privilegiat, que és una de les poques coses que fan falta si es vol viure la vida amb profit.
Joana Ortega, en canvi, es troba en la gairebé surrealista situació d'haver sigut fins a dia d'ahir la mà dreta de Mas i tenir una querella oberta contra ella per la celebració de la consulta del 9N i alhora haver-se vist obligada a alinear-se amb la posició oficialista de Duran i abandonar la vicepresidència de la Generalitat. La qual cosa no hi ha persona normal que pugui arribar a entendre. Si no s'entén, és clar, fins on arriba l'ascendent de Duran sobre els seus correligionaris. El dia que Joana Ortega va prendre possessió de la vicepresidència de la Generalitat va ser l'únic membre del govern que, fidel a la seva ideologia democratacristiana (no pas "democristiana", com veig que en diuen alguns, seguint el model italià i espanyol), va incloure en la seva acceptació del càrrec una referència religiosa: "Sí, ho prometo amb l'ajuda de Déu". No sabrem mai fins a quin punt el recolzament de déunostrosenyor li ha sigut de gaire ajuda a la vicepresidenta. Segur que, com sempre, hi ha fet el que bonament ha pogut. Invocar l'ajuda de Déu, però, no deixa de reflectir força ingenuïtat política. Els consellers d'Unió s'haurien d'habituar a prometre invariablement el càrrec "amb l'ajuda d'en Duran", que és l'autèntic amo dels seus destins polítics. En fi, amb tot això d'Unió, que sigui el que Duran vulgui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema