Els crítics d'Unió

21.06.2015 | 00:00
Els crítics d'Unió

joan Rigol, Núria de Gispert i Antoni Castellà s'han convertit en les tres cares visibles de l'anomenat sector crític i renovador d'Unió Democràtica. En realitat, no han sigut mai crítics. Més aviat han callat sempre i han mirat cap a un altre costat. I molt menys, renovadors. Un és de la prehistòria de la política (Joan Rigol), una altra, de l'edat mitjana (Núria de Gispert) i el tercer, Antoni Castellà, és de la fornada de joves que no han conegut res més a la vida que el càrrec públic.
On eren tots ells quan Unió Democràtica estava enfangada de casos de corrupció fins al coll?
- Joan Rigol: Des que va ser elegit diputat l'any 1979 (al difunt Ronald Reagan encara li faltaven dos anys per ser president dels Estats Units), no ha abandonat mai més el sou públic. Ha sigut conseller de Treball i de Cultura, president del Parlament i vicepresident primer del Senat. Durants uns anys també ens va donar la llauna amb la història que la Sagrada Família cauria si el Tren d'Alta Velocitat passava per sota. Encara és hora que demani disculpes per la infundada alarma social que va crear. L'any 1997, quan era president d'Unió Democràtica, va tenir coneixement, a través de Vicenç Gavaldà, de les irregularitats financeres del partit i del fet que el cap de la xarxa era Duran i Lleida. Què va fer aquest venerable personatge de la política catalana? Dir-ho a Duran i acceptar la destitució del denunciant, Vicenç Gavaldà. "Unió no s'ha finançat amb fons de Treball", va declarar en una ocasió el teòleg Joan Rigol. Els fets el desmenteixen. Tampoc no ha demanat disculpes, ni ha abandonat el partit.
- Núria de Gispert: L'actual presidenta del Parlament va obtenir el primer càrrec polític l'any 1984. Fa 31 anys que viu de la política. De fet, sempre ha tingut un sou públic. L'any 1974 va entrar com a funcionària a la Diputació de Barcelona i l'any 1980, a la Generalitat. De Gispert va ser elegida presidenta del Consell Nacional d'Unió el mateix dia que el partit va expulsar el militant Josep C. Vergés per denunciar la corrupció. On era la crítica De Gispert? Durant el seu mandat al capdavant d'Unió, el partit va expulsar fins a vuit militants crítics amb la línia del partit. De Gispert va enviar l'any 2000 una carta a la militància, juntament amb Duran i Lleida, en què reconeixien un finançament irregular i sostenien que Unió Democràtica estava per sobre de la llei. Concretament, deien: "Més enllà de ser conscients que el nostre, com qualsevol altre partit, no es finança només amb les quotes dels afiliats i afiliades, hem procurat sempre mantenir-nos en la més estricta legalitat, tot considerant que el nostre compromís no s'acaba ni el limita la llei, sinó que va més enllà".
- Antoni Castellà: Als 22 anys va entrar a Unió de Joves. L'any 1998, amb 28 anys, va tenir el primer càrrec a la Generalitat i ja no n'ha sortit. Curiosament, el seu primer càrrec va ser com a membre del Gabinet del Conseller de Treball entre 1998 i 1999, els anys calents de les subvencions perdudes. No es va assabentar de res del que passava en aquells despatxos? No va saber mai que milions d'euros anaven a Fundacions vinculades a UDC o a acadèmies de militants del seu partit? La "renovació" política del jove Antoni Castellà va quedar ben clara al març de 2000 quan, essent secretari general d'Unió de Joves, es va negar a constituir una comissió d'investigació sobre el frau dels fons d'ocupació.
Ni Rigol, ni De Gispert (ambdós expresidents del Consell Nacional d'Unió) ni Antoni Castellà van alçar mai la veu per la corrupció dels casos Turisme, Treball i Farreres. Ni van protestar per l'expulsió de militants crítics. Ni van exigir a Duran que dimitís quan l'Audiència de Barcelona va condemnar Unió per haver-se finançat il·legalment amb diners de la formació ocupacional. Aleshores, Duran era un líder implacable. Decidia qui tenia càrrec i qui no. I purgava els díscols. Tothom venerava el gran líder. En el moment en què Duran entra en fase terminal, políticament parlant, aquells xaiets es converteixen en llops per seguir xuclant de la mamella. És el que han fet sempre. I ara la mamella que raja és la de l'independentisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema