Suma i segueix

25.06.2015 | 09:36
Suma i segueix

Una campanya electoral ho infla tot, començant pel candidat fulano de tal (que pot ser, personalment, un banyabaix) suara repartint flors a les senyores de les parades del mercat i besant criaturetes a raó de seixanta galtes per minut. El míting faria pensar en un foc d'encenalls que no pren a la llenya grossa perquè aquesta és verda. Els discursos, discos ratllats. A les promeses electorals cada vegada més se'ls veu el llautó. I els públics assistents seríem els xais d'un pessebre molt vivent. Amb les incomptables ocasions que hem tingut d'exercir de votants, des de la transició a la democràcia, el panorama descrit no ha pas millorat. Suma i segueix.

Però la vida continua. Ara mateix, acabem d'elegir nous alcaldes i regidors o hem donat continuïtat a aquells que ja volíem. Ara, des dels seus llocs, aquests primers dies solen fer algun gest de diem-ne presentació. Un gest, al peu del diccionari, és un moviment que expressa un cert pensament que fa més expressiu el llenguatge. Quan un polític ha sigut elegit repetidament ja se li coneix el peu que calça. Però al polític que tot just arriba, flamant, li cal fer «més expressiu el seu llenguatge». Si un gest és un moviment, aquest pot quedar reduït a un flaix, una llampegada, sense continuïtat. Una flor no fa estiu, avisa el refranyer. Benvinguts els gestos que ens deixen entreveure el perfil d'una personalitat, però recordant que un flaix enlluerna, no és pas una il·luminació perdurable.

Altra cosa és el significat de l'actitud, seguint igualment la lletra: postura expressiva que correspon a una certa disposició de l'ànim, com una línia de conducta, doncs, una intenció ja definida més sòlidament. Ja no valdrà la fugacitat d'un moment, sinó que cal esperar la plena claror que ha de desprendre l'actitud decidida dels elegits.

El recordat historiador Jaume Vicens Vives té al seu llibre Notícia de Catalunya una reflexió sobre les nostres identitats, sempre situades entre el seny i la rauxa: «A Catalunya es pot passar de la més silenciosa adscripció a les realitats al foc dels eixelebrats que ho trencarien tot. Podem passar de l'encisament, de la mobilització social, a l'enyor i la rebentada. Rebentar és girar-se d'esquena a tot allò que ens embaluma».

Heus aquí un punt de reflexió davant de situacions que ens afecten, tant als que manen com als qui obeïm. Són paraules que, per descarnades, poden ser de profit, just quan la memòria catalana d'aquests últims anys ens havia acostumat a unes imatges brillants d'afirmacions i concentracions col·lectives amb pancartes d'entusiasmes; records fantàstics, en tot el sentit de la paraula. L'historiador citat admet que la rebentada «és el crit de l'autenticitat del país, la manifestació de la desconfiança contra l'engany que es desencadena com a depreciació crítica del que no es pot ni jutjar ni fer».

Més enllà de l'espontaneïtat dels gestos dels polítics, potser arrauxats, ha d'haver-hi una actitud coherent, assenyada, amb programes entenedors. I que els governants, els partits, les sigles enigmàtiques i demés s'expressin i actuïn clarament, perquè aviat tornarem a anar a les urnes i hem de saber quin pa volen oferir. Vicens Vives deia (any 1954) que «les manques d'encert són culpa de l'escanyoliment del seny en les classes dirigients». No escanyolim el nostre vot, el del poble, que pot discórrer, també, entre la rauxa i el seny.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema