L'AMIC IRANIÀ

20.07.2015 | 15:07
L'AMIC IRANIÀ

"Polítics de tota mena i condició han inventat una nova forma
de governar per defugir l'incompliment de les seves promeses electorals"

Esbrini si la frase "No creiem en l'acord però estem obligats a acceptar-lo" ha estat pronunciada per a) Barack Obama respecte al pacte nuclear amb l'Iran; b) Alexis Tsipras en relació al contracte d'esclavitud amb Merkel; c) Zapatero en ser llançat del cavall per Obama i Merkel el 2010; d) Rajoy en acatar dòcilment les ordres de la troica; e) Artur Mas en justificar la seva inclusió en una llista d'esquerra radical a la Generalitat; f) Pablo Iglesias en explicar aquesta setmana a Fernando Berlín la seva resignació davant la rendició de Grècia; g) Tot l'anterior. En efecte, polítics de tota mena i condició han inventat una nova forma de governar per defugir l'incompliment de les seves promeses electorals. La democràcia violada per obligació perverteix l'essència de la representativitat electoral. Tot contra el poble, però amb el poble.
En temps de Felipe González, el Govern espanyol va intentar que el Regne Unit formulés un pronunciament més explícit de condemna a ETA. La diplomàcia londinenca va respondre cautelosa que "estem massa acostumats a trobar-nos els terroristes d'avui a la taula de negociació de demà". Iran ha encapçalat fins la setmana passada l'eix del mal de Bush, per sobre de l'Iraq alliberat a mort i de la tirania folklòrica de Corea del Nord. Simètricament, Khomeini va definir els Estats Units com "el gran Satan", per comparació amb el "petit Satan" israelià. L'enfrontament està regat generosament amb sang, quatre ciutadans nord-americans llangueixen ara mateix a les presons iranianes per motius que Washington considera polítics. No obstant això, el conflicte queda cancel·lat per motius més econòmics que atòmics.
 En un nou exercici de transvestisme, Occident exalça avui l'amic iranià. Per les mateixes regles d'autocensura que Orwell va denunciar en el seu pròleg no publicat de La rebel·lió dels animals i que desaconsellaven criticar l'estalinisme durant la Segona ?Guer?ra Mundial, ara es considera de mal to revisar l'historial democràtic de Teheran. Per ressenyar per exemple que els seus líders es mofen obertament de l'Holocaust, i organitzen exposicions d'acudits sobre això. És una ironia que no haurà passat desapercebuda als inquisidors del regidor Zapata. Per fortuna, Occident ja està ensinistrat en la tolerància a la dictadura xinesa.
Si des d'avui s'ha imposat la raó en les relacions entre els aiatol·làs i la resta del món, fins avui hi ha hagut arbitrarietat. En un remake del clàssic, els perses tornen a conquistar els grecs. Iran abandona l'eix del mal perquè, a diferència de Grècia, disposa de l'amenaça nuclear per fer xantatge a Occident. Per no parlar d'un petroli a preu de ganga per saciar l'"addicció planetària", una altra vegada en l'argot de Bush. O d'un mercat culte amb divuit milions de telèfons intel·ligents, al nivell d'Espanya i per sobre d'aspirants a la Unió Europea com Turquia. En una intromissió personal, la Nobel iraniana Shirin Ebadi em va dir mentre seguíem el recompte de la segona tupinada de Mahmud Ahmadinejad que "els Estats Units es pensa que totes les dones de l'Iran porten túnica, i que tots els homes de l'Iran són com Ahmadinejad".
La transformació de l'Iran a soci afectuós és una píndola difícil d'engolir fins i tot per a la dòcil opinió pública occidental. Obama va haver de programar una de les seves magistrals rodes de premsa conciliadores, l'endemà d'haver anunciat el pacte. Dues compareixences consecutives davant l'estupor ambiental. Les excuses d'un acord ?circums?tancial i forçós es debiliten, sense altra cosa fora de consultar un document sota l'encapçalament de "Pla d'Acció Conjunt Complet". Des del mateix pròleg, es ressalta el caràcter "històric" d'una iniciativa "la posada en marxa de la qual contribuirà positivament a la pau i seguretat regionals i internacionals". Encara que s'interposi un laberint de clàusules, el to de confiança desmenteix el president nord-americà, malgrat la seva reiteració en parlar de la "República Islàmica de l'Iran". En efecte, Occident es plega a la pitjor amenaça que ha patit des de l'auge del nazisme.
En honor dels negociadors occidentals, l'acord nuclear també desagrada profundament a l'aiatol·là de guàrdia a Teheran. El "líder suprem", una denominació que alerta sobre la naturalesa del règim iranià ara rehabilitat, s'ha manifestat amb gelor. Ali Khamenei ha de canviar de Satanàs, sisme que per un clergue és tan onerós com col·locar-se sota l'advocació d'una nova divinitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema