Si en l'àmbit de la justícia hi ha una bona notícia cal entonar un al·leluia, que n'anem molt endarrerits. Aquesta història comença amb un noi que participa a un intent de robatori, en un po?ble de Granada. Per l'edat del noi, quan és detingut pren el cas un jutge de menors. La sentència serà intel·ligent i humana, com hauria de ser sempre. El jutge condemna aquell menor d'edat a un treball de redacció i reflexió sobre la propietat dels altres, però per complir aquesta sentència hi ha una dificultat insalvable que fa impossible el seu compliment: el noi és analfabet. Llavores el mateix jutge es posa la mà al cor i apropa la reflexió a la sentència, i decideix sentenciar una altra mena de condemna, adaptada a les circumstàncies del cas. Al noi li imposa la pena d'aprendre a llegir, escriure i regles d'aritmètica. Un equip d'educadors del servei de llibertat vigilada portarà l'exigència del control d'aprenentage i avaluació. El noi havia de marxar amb la seva família, que havien trobat feina als camps de Jaén, i per no perdre classes tindrà allí un professor particular.
El treball del camp sempre ha estat feina considerada molt dura. També és difícil el treball de jutjar des d'un tribunal, sobretot ciutadans menors que han de ser reeducats. Però el senyor jutge ha fet el raonament que no pot pas ser reeducat -és a dir, tornem-hi- un noi que no ha sigut educat fins ara, i es proposa fer-ho a partir d'una condem?na beneficiosa tant per al noi com per tota la societat. Excel·lent crònica per aquesta temporada en què a alguns senyors jutges i els seus tribunals molt alts se'ls pot observar comportaments i pronunciaments que no s'acaben de veure clars; massa sovint les notícies sobre alts delinqüents provoquen el mateix fàstic que fan alguns jutges, procediments i sentències.
Deurà ser fort, per al noi de quinze anys, posar-se a confegir lletres i paraules, sumes i restes, quan la feina aspra del camp i la sole?llada no tenen res a veure amb la placidesa de l'hora del pati, com tenen els altres nois i noies de la seva edat. També deu ser un mal tràngol per als tribunals de justícia haver de passar pel sedàs de la crítica de l'opinió pública, perquè entre les sales de justícia i la consciència del carrer hi ha sovint unes desavinences profundes. Per això mateix és alliçonador tenir, de tant en tant, una bona mostra d'humanitat, de sentit comú i -per què no- de tendresa, relacionats amb el complex món de l'administració de justícia.
Certament que hi ha molts nois i noies que aprenen de llegir i escriure quan tenen quinze anys. Si el noi andalús és notícia ho és per raó de que el seu analfabetisme serà vençut per sentència. Judicial, sí, però humanitària. M'il.lusiona fer còrrer la imaginació i que un dia o altre, no llunyà, el noi sàpiga superar les avaluacions, entri a la galàxia de les satisfaccions de la comunicació personal i pugui escriure una carta en paper i sobre, o un missatge en tecles i electrò?ni?ca, al seu senyor jutge donant-li la bona nova de les seves primeres lletres, ben suades entre les oliveres de Jaén. Esperem -deixeu-me dir-ho també- el compliment complert de la condemna, en aquest cas, sense commutació de la sentència per bon comportament.
A vostè, senyor jutge, que no li tremoli la mà quan hagi de dictar una sentència al jutjat de menors. No tinc el gust de conèixer-lo a vostè, ni el noi, però m'atreveixo a donar-li les gràcies en nom d'ell, que encara no pot tenir el plaer d'escriure una carta al seu millor amic.
