Una de les coses més cridaneres de la macroeconomia de rodalies és que des de l'explosió de les bombolles, el deute públic d'Espanya no para de créixer. No entro, ara, en el deute privat. I això passa malgrat la glaciació del funcionariat i les retallades en la inversió pública, l'abandonament de les carreteres, els col·legis en barracons de gulag i la rebaixa dels pressupostos d'investigació. És clar que els bancs tenen més diners que abans del 2008. Els nostres diners. Es van lliurar a pràctiques de risc i no només s'han demanat, gratis, el tractament contra la SIDA: a més volen sala de musculació i vacances a Tahití. Tot a càrrec de la Seguretat Social. Cal gent com jo, que no té ni idea d'economia, per fer les preguntes pertinents?
Doncs sembla que sí. Potser té a veure aquest dèficit creixent amb la irresponsable (i demagògica) reducció d'impostos, també els de transmissions, i amb els infinits amagatalls perquè els grans diners no tributin. Tot això no es compensa amb les multes de trànsit, ni amb els ingressos (per a l'Estat) que deriven d'un lleugeríssim augment del consum (a crèdit) en un marc de deflació dissimulada. Potser té a veure amb el que diu Houellebecq: «les nostres societats han arribat a aquest estadi terminal en què es neguen a reconèixer el seu malestar». O amb el subtítol del nou llibre de Fernando Trias de Bes: «El que el govern, empreses, bancs, economistes, no volen que sàpigues». O amb el que deia Yannis Varoufakis: «Com més irrellevants són els models (dels economistes), més gran és l'èxit discursiu de la professió i més poder social ?aconse?gueix». Tot mentre es fingeix seguir models matemàtics -trucats- i els sacerdots del nou culte entonen el Credo a cor i (això ho diu un altre): «menyspreen Marx i, curiosament, molt més a Keynes» . Com deia Upton Sinclair, «és molt difícil que algú entengui res quan el seu sou depèn del fet que no ho entengui».
