Rosal 81

20.10.2015 | 08:48
Rosal 81

La dama de Cachemira de Francisco González Ledesma és la primera novel·la negra de la sèrie de l'inspector Méndez, publicada l'any 1986, que descriu una Barcelona sòrdida, trista i miserable.

A la narració, l'autor nascut al Poble Sec, situa el centre neuràlgic de l'acció al carrer Rosal (avui catalanitzat com a Roser) que neix a l'avinguda del Paral·lel, al costat de la sala de festes El Molino i mor en un mur de sosteniment del passeig de l'Exposició, vial d'accés a la muntanya de Montjuïc.

La trama policíaca, però, és un element secundari del relat perquè hi predomina un rerefons ple de somnis de viatges d'una dona que només es pot permetre somiar per ?oblidar una realitat cruel que l'ha envoltat tota la vida. El paradigma de la seva alliberació potser seria marxar cap a la ciutat de Srinagar, a la vall de Caixmir, territori disputat per l'Índia i el Pakistan, convertit en un refugi oníric inabastable per a qui una societat hipòcrita ha condemnat al patiment.

La lectura del llibre ha desfermat un munt de records del meu pas per la Ciutat Comtal. Una germana de la meva mare, la tia Maria, vivia al bell mig del barri de Poble Sec en un pis de lloguer del carrer Rosal 81. A finals dels anys seixanta, en aquell edifici tronat hi havia un sabater de vell al vestíbul al costat d'una escala llòbrega que desprenia un olor de resclosit quan es pujava graó a graó en una feixuga escalada per arribar, sense alè, al quart pis. Quan la tieta obria la porta s'entrava en un menjador a les penombres. La cuina era al fons i, a la seva esquerra, en una galeria interior hi havia el vàter i el safareig. A la dreta del menjador, un passadís portava a dos dormitoris, un a cada banda.

En aquest petit habitacle es consumia, afligida per una artritis, en companyia del seu marit, un gallec ben plantat i força calavera. Segons l'opinió d'alguns familiars estava una mica guillada. Donava de menjar als gats del carrer. Fotia crits al seu home sense parar. Es barallava amb mig veïnat i l'altra mig en fugia. No obstant això, presumia de persona independent i sense prejudicis.

Amb mi era bondadosa i generosa. Cuinava uns macarrons deliciosos i cada dimecres canviava el plat de llenties dels menjadors universitaris pel dinar al carrer Rosal en companyia d'aquella estranya parella. La tia li parlava en català i el tiet responia en castellà. Era una actitud de murri que es venjava de les escridassades.

Qui sap si la tia Maria no somiava en un paradís a l'abast: el retorn al lloc de naixença que havia abandonat fugint de la misèria per guanyar-se les garrofes a la Barcelona inhòspita de la postguerra. Ara, descansa en pau al seu poble d'origen, com ella volia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema