El problema de l'Estat Islàmic és que no és un grup terrorista com altres, com Al-Qaeda o com ETA. En el cas del Daesh, que és com també se'l coneix, ens trobem davant d'una cosa molt més perillosa, ja que es tracta d'un estat que practica el terrorisme com un instrument al servei dels seus objectius polítics i estratègics. És una situació similar al que un dia va ser l'Afganistan dels talibans, que va conduir a la més llarga guerra mai lliurada fins a la data per les tropes nord-americanes, tot i que cal reconèixer que sense gaire èxit. O com la situació que imperava a Somàlia sota el domini del govern dels Tribunals Islàmics. Un estat terrorista no només dóna abric a grups terroristes sinó que té mitjans que no estan a l'abast de mers terroristes. Per tres raons: perquè té molt més diners per fer maldats, perquè té l'espai necessari per albergar i donar refugi a tota mena d'indesitjables i perquè pot amagar amb facilitat les fàbriques i laboratoris necessaris on preparar armes molt més perilloses i la tecnologia no és excessivament sofisticada ni impossible d'obtenir, com són les armes químiques i biològiques, per no parlar de les bombes brutes que constitueixen un dels pitjors malsons dels serveis d'Intel·ligència de tot el món. Sense necessitat d'elles i en només un mes el Daesh ha atacat Ankara, Beirut i París i ha fet caure un avió rus: unes 500 víctimes innocents i n'hi haurà més si no li ho impedim.
Es discuteix si hi ha una guerra amb l'Estat Islàmic i és una discussió ociosa. El president de la República Francesa ha afirmat rotundament davant les dues cambres de l'Assemblea Nacional que França està en ?guerra i si ho ha dit cal creure'l, encara que en les seves paraules puguin amagar-se motius electorals relacionats amb l'ascens del Front Nacional de Marine Le Pen en les enquestes. França bombardeja a Síria posicions del Daesh i els parisencs són metrallats amb fusells kalàixnikov.
El dubte és si també estem en guerra els altres. França podria haver invocat l'article 5 del Tractat de l'Aliança de l'Atlàntic Nord que estableix que l'atac contra un membre de ?l'OTAN és un atac contra tots i hi ha obligació d'ajudar de la manera que cadascú consideri més oportuna. És el que van fer els nord-americans després dels atacs de 2001 a les Torres Bessones i al Pentàgon. Va ser la primera vegada que s'invocava l'article 5 i ha estat l'única fins a la data. En comptes d'això, França ha preferit invocar la clàusula d'assistència mútua de l'article 42-7 del Tractat de la Unió Europea que és més forta perquè estableix que en cas d'"agressió armada" els altres socis de la Unió Europea han d'ajudar-lo "amb tots els mitjans al seu abast". El tipus d'ajuda és una cosa que es decideix després de manera bilateral en converses directes amb cada país, encara que l'Alta Representant de la UE, Federica Mogherini, s'ha brindat a coordinar aquest esforç.
Això planteja què pot fer o què ha de fer Espanya, tenint en compte la delicada conjuntura electoral en què ens trobem, i el primer ha de ser esperar a veure què ens demana França i si estem en condicions de fer-ho. No es tracta necessàriament d'enviar el portaavions Rei Joan Carles a les costes de Síria ni tampoc que els nostres F-18 bombardegin posicions de l'Estat Islàmic, perquè es pot ajudar de moltes altres formes i la presència a l'Iraq de 300 efectius del nostre ?Exèrcit fent tasques d'entrenament de l'exèrcit iraquià n'és bona prova, com ha dit el ministre de Defensa. Com també es pot ajudar compartint amb França informació sensible d'Intel·ligència o substituint tropes franceses que combaten al Sahel islamistes radicals, de manera que aquestes puguin ser desplegades a França o enviades a Síria... Les possibilitats són infinites. Però es decideixi el que es decideixi, l'important és que rebi el suport de les principals forces polítiques a les Corts i també de l'opinió pública, evitant el que es va fer el 2003 quan es va produir la ?guerra de l'Iraq. Llavors es va fer política de partit quan el que es necessita és una política d'Estat que es pugui mantenir sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20 de desembre. Per a això seria també molt convenient comptar amb la cobertura d'una resolució del Consell de Seguretat i que l'OTAN coordinés aquest esforç col·lectiu.
És important estar amb França en aquest moment. No podem oblidar l'ajuda que ens va donar França contra ETA i que va resultar de gran importància per a la derrota definitiva de la banda terrorista. No podem ni hem de mirar cap a un altre costat.
Perquè el que aquí està en joc no és la vida d'un grup de joves que gaudien d'un concert o sopaven amb amics un divendres a la nit a París, amb tot l'important que aquestes vides són, el que ens estem jugant és la nostra forma de vida i els nostres valors, els que impregnen la nostra societat i són odiats per la gent de Daesh: la democràcia, la igualtat de gènere, la laïcitat, la llibertat d'expressió o de religió i altres. Cal lluitar per ells doncs, com deia un il·lustre marí espanyol, el basc Blas de Lezo, que va vèncer l'almirall anglès Vernon a Cartagena de Indies contra forces molt superiors, "una nació no es perd perquè uns l'ataquin, sinó perquè els que l'estimen no la defensin". Ha arribat l'hora de defensar la nostra llibertat.
