Hauríem d'arrecerar-nos al sol d'hivern, com vellets venerables o lluerts furtius, mentre llegim, d'una tirada, novel·les trasbalsadores o rumiem sobre els misteris de l'existència. Hauríem de passar-nos la tardor a bosc, com senglars afamats, buscant bolets, trepitjant fullaraca, acariciant molsa i ensumant-ho tot fins que els pulmons ens esclatessin. Amb el bon temps, hauríem de matinar i passejar per camins flairosos i corriols amagats fins a trobar la mar i nedar i nedar i nedar. I, en comptes d'això, ens passem hores tancats en oficines sinistres, en magatzems freds, en locals comercials, en escoles tristes i tallers humits, com animalons espantadissos parapetats al cau. Ens passem hores cremant-nos els ulls davant l'ordinador o sota la llum groguenca d'un fluorescent. Consumim els dies pendents d'un telèfon, acatant ordres estúpides, entomant problemes i empassant-nos humiliacions i mesquineses de tota mena.
Hauríem d'arribar a casa frescos i somrients, amb unes ganes boges d'abraçar els nostres fills i de jugar-hi i explicar-los contes i cantar i ballar junts. Hauríem de poder preparar cada àpat amb cura i gaudir de cada queixalada i d'una dilatada sobretaula. I després d'un glop de vi, llarg i persistent, treure el gos a passejar, sense pressa, sense neguits, i contemplar la posta de sol, o el cel esbandit per la tramuntana, o la nit estelada i impenetrable. I en el silenci més pregon, dia sí dia també, hauríem d'arrabassar la roba de la nostra parella i exhaurir-nos mútuament i, saciats, dormir planers i lliures, sense estar pendents sempre del tic-tac de la tauleta. Però arribem a casa tard, cansats i de mala llet.
Ho fem tot per un sou que ens permeti continuar afrontant els deutes i consumint productes gairebé sempre prescindibles. Ens paguen prou per viure, però no tant perquè deixem mai de treballar (aquella mentida potinera de la jubilació!). Ens tenen atrapats, collats. És una trampa. És un sistema pervers. Una mala ratxa, una malaltia, un imprevist qualsevol ens faria trontollar i ens posaria al llindar de la pobresa.
De fet, entre nosaltres, que ens creiem classe mitjana, i els pobres amb prou feines hi ha uns metres de separació, mentre que els rics són lluny, milers, milions de quilòmetres lluny. Som, senzillament, esclaus. És una altra forma d'esclavitud, més estesa, més subtil, però irreversible, d'una fermesa que fa plorar. Ja no rebem fuetades ni portem cadenes, però la nostra pitjor condemna és la il·lusió de creure'ns lliures.
