Roureda enllà

27.12.2015 | 00:00

cada dia, havent dinat, m'endinso per un corriol que es perd roureda enllà. Hi vaig amb els gossos, que, frenètics, s'esquitllen entre els brucs i les ginestes dels marges, a la recerca de caus i flaires i aventures. Aquests darrers dies, enmig del silenci, impulsades per una lleu brisa, les fulles dels roures, del color del caliu i la carbassa, cauen cruixents com una pluja fabulosa i trista. M'agrada aturar-m'hi una estona i, també en silenci, mirar, només mirar, mentre respiro fondo i procuro de no pensar gaire per no esguerrar el moment. El corriol davalla llavors entre parets d'heura i molsa, suau, lent, fins a una riera ombrívola on els gossos s'aturen a beure. Travessada la riera, el caminoi, més sorrenc, s'enfila, abrupte, fins a arribar a una planúria de pins mèlics i alzines i s'acaba bruscament en la confluència de dos camps, ara, acabats de llaurar. A l'altra banda, després d'unes codines, s'hi distingeixen parets de pedra seca i les restes d'una barraca i, just de sota, en una coma, un olivar immens que s'estén com una mar de plata.
Gairebé cada dia m'hi trobo el propietari que, amb una gorra calada fins als ulls, esporga, estassa o poda les oliveres. I, amb les branques i la brossa, en fa fogueres que el delaten de ben lluny i que, segons ell, li fan companyia. Sempre m'hi paro a conversar. M'explica com eren aquells verals quan ell era petit, com hi pasturaven cabres i ovelles, que mantenien els alzinars i les suredes "netes com una patena", com hi venien a treballar els camps i se'n duien "el fato i la bóta" per quedar-se a dinar a la barraca ara enrunada. M'explica que el seu avi s'hi desplaçava amb carro a "fer llenya i feixines" i que, a la tardor, se l'enduia a caçar bolets on "ara no hi trobaries ni mataparents de fel". Aquesta setmana em va explicar que s'havia endinsat en un fondal per "arreplegar quatre gallarincs, que fan Nadal" i que, de cop i volta, havia sentit unes fresses, una mena de crec-crec de branques: es pensava que era conseqüència dels seus propis passos però, de sobte, va descobrir "dos cutincs de senglar" que se'l miraven i just al seu costat la mare, que "va runflar i va fotre el camp. I jo tot darrere, és clar, perquè Déu me'n guard que m'hagués fotut una trussada".
Me l'escolto embadalit, no només pel que em revela del passat, sinó per la manera com m'ho relata i pel lèxic que exhibeix, ric, genuí, castís. Els gossos ja s'avancen i li dic que me n'he d'anar, que vull acabar de fer el volt abans no enfosqueixi. "Mentres pugui, aquí em trobaràs", em diu a manera de comiat. Això espero.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema