Ahir, es va escriure l'últim capítol de la inversemblant política catalana dels últims temps. Artur Mas havia dit dimarts que "la presidència de la Generalitat no és la subhasta del peix". Doncs, francament, en les darreres hores ho ha semblat. Finalment, i de manera sorprenent i inesperada, l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, serà investit avui nou president de la Generalitat, en el darrer dia de termini abans de la forçada convocatòria de noves eleccions.

El temor de CDC a uns resultats negatius en uns comicis el mes de març va accelerar ahir tota la maquinària. La CUP ha aconseguit el seu objectiu de no investir Artur Mas, però, a canvi, paga un preu molt alt. Accepta que dos diputats col·laborin amb Junts pel Sí per assegurar estabilitat i fa un insòlit exercici públic de contricció reconeixent per escrit "errors en la bel·ligerància expressada cap a JxSí, sobretot en tot el relatiu a la voluntat inequívoca d'avançar en el procés d'independència".

No hi ha precedents d'una submissió pública com la manifestada en la nota de la CUP. Artur Mas, per la seva banda, diu que seguirà en actiu per contribuir a refundar Convergència i no descarta presentar-se com a candidat en futurs comicis. Després de l'acord subscrit ahir a la tarda, que era el principal objectiu de tot el col·lectiu independentista, s'obren nous interrogants. Quina capacitat de maniobra tindrà Carles Puigdemont? Mantindrà el full de ruta de la declaració de ruptura anul·lada pel Tribunal Constitucional? Quines seran les prioritats del nou govern? Probablement, avui ens aclareixi alguna cosa en el discurs d'investidura, tot i que les incerteses es mantindran les pròximes setmanes per les cicatrius que han quedat dels últims tres mesos.

L'acord d'ahir -tard i forçat- permet formar govern i evita un avançament electoral que no desitjava quasi ningú, però Catalunya s'ha endinssat en uns viaranys molt enrevessats. En gran part per la lectura distorsionada que la nit electoral van fer els integrants de la candidatura Junts pel Sí i el seu entorn per mantenir encesa la flama de la il·lusió independentista que ha marcat la política catalana els últims tres anys. L'endemà de les eleccions catalanes, un diari de prestigi com Le Monde obria la seva portada amb el següent titular: "Catalunya: Els independentistes guanyen les eleccions, però no el plebiscit". El rotatiu francès afegia a la mateixa portada: "Una decepció per a Artur Mas".

Aquesta és la lectura objectiva del resultat de les eleccions, que no van voler assumir els membres de JxSí. I d'aquesta irreal interpretació d'uns resultats que havien sigut extraordinaris, però insuficients per a l'objectiu plantejat, va néixer l'esperpent polític que hem viscut els darrers tres mesos. Ahir va concloure amb el consens per investir Carles Puigdemont, però havent pagat tothom un preu molt car. El procés s'hauria pogut fer d'una altra manera, no tan accelerada. Carles Puigdemont serà el primer gironí a la presidència de la Generalitat, si exceptuem Josep Irla, que ho va ser a l'exili. Creu fermament en la independència de Catalunya des de molt abans que la majoria dels seus companys de viatge. Que tingui sort al capdavant de la màxima institució del país.