NOMENCLÀTOR I DICCIÓ POPULAR

17.01.2016 | 00:00
NOMENCLÀTOR I DICCIÓ POPULAR

un bon nombre de carrers de la nostra ciutat els trobem anomenats de dues maneres. Una és la que figura en el Nomenclàtor oficial i en les plaques i l'altra és la d'ús vulgar. En recordarem uns quants, amb el convenciment que alguns dels nostres lectors n'hi podrien afegir uns quants més. Alguns són molt cèntrics i concorreguts i altres es troben en la perifèria. Hi ha carrers, especialment dels més importants del nucli urbà, que han canviat el seu nom oficial una colla de vegades, però el seu nom vulgar, el que usava el ciutadà, s'ha mantingut invariable. Aquest és el cas del carrer Nou. Els canvis en la situació política del país s'han reflectit repetidament en la denominació d'aquest tant concorregut carrer. Però pels que l'han habitat, en tot moment ha estat el carrer Nou, fins que l'Ajuntament prengué l'acord de fer coincidir el nom oficial amb el vulgar. I el mateix podríem dir de la plaça del Vi. Quan un carrer ha estat dedicat un temps a un personatge i se'l fa baixar de l'escambell, canviant el nom del carrer, poden ocórrer dues coses. Que el personatge afectat ja hagi mort o que encara segueixi vivint. En aquest darrer cas ha de resultar molt dolorós per la persona que es veu despullada de l'honor i distinció que se li havia atorgat. Per això és perillós batejar carrers amb noms de persones vivents. Per evitar situacions d'aquest tipus, anys enrere, fa ja molts anys, el Boletín Oficial del Estado publicà una disposició per la qual quedava prohibit dedicar carrers a persones que encara vivien. Però el curiós del cas és que el que presidia el govern que dictà aquella norma tenia dedicat el principal carrer de cadascun dels pobles i ciutats del país. I a cap corporació municipal se li ocorregué prendre un acord per complir l'esmentada disposició governamental. El canvi arribaria més tard.
Quan aparegué en el Nomenclàtor el nom de Correu Vell ja feia temps que aquell era el nom vulgar de l'espai existent entre el carrer de Carreras Peralta i la Força. En el primer edifici, pujant, a l'esquerra, hi funcionà el servei de Correus fins que l'any 1922 s'inaugurà l'edifici situat en l'espai que havia ocupat l'antic baluard de Figuerola, entre la Gran Via i l'avinguda Ramon Folc. Avinguda que molts anomenaven carrer del Matadero, per haver existit durant molts anys en aquella zona l'escorxador municipal. L'antiga seu del servei de Correus ocupava exclusivament la planta baixa d'aquell edifici, on a continuació s'hi establí la gestoria Cànovas, que hi persistí durant molts anys.
El carrer que oficialment porta el nom de Calderers, anys enrere els veïns i la major part dels gironins l'anomenaven carrer de Montserrat. La causa era la presència d'un petit retaule dedicat a la Patrona de Catalunya que figurava en la primera casa entrant al carrer des de la Pujada de Sant Feliu. En una molt convenient operació urbanística aquella casa fou enderrocada per facilitar un millor accés al carrer, i el retaule es diposità en el Museu. A partir d'aquell moment el nom de Montserrat anà deixant-se de banda, i actualment molt pocs el recorden. La Baixada, o Pujada del Rei Martí és vulgarment coneguda com el carrer del Llop. Nom que té el seu origen en un relleu que representa un llop atacant una criatura. També hi ha qui l'anomena carrer de les Caputxines. El pont d'en Gómez, dedicat a l'industrial del metall que facilità l'obertura d'un pas a través de la seva casa per accedir al pont, per molta gent és el pont de la Creu Blanca. Per la proximitat de la farmàcia que porta aquest nom. Farmàcia que temps enrere compatibilitzava la seva activitat facultativa amb la venda de loteria, com es reflecteix en un rètol que figura en una fotografia de cent anys enrere.
Em sembla que si preguntéssim a molts gironins on es troba el carrer de Ferran el Catòlic, ben pocs ens ho podrien respondre encertadament. En canvi tothom sap on és el carrer dels Banys Àrabs.
Un temps es parlava del carrer de les Clíniques. Que en realitat no es tractava només d'un carrer, sinó de dos, el Joan Maragall i la Ronda del Pare Claret. Quan pel mateix temps s'obriren la Clínica Girona i la del Dr.Bofill, aquella zona es trobava en un incipient estat d'urbanització. La presència d'una clínica a Girona representava una gran novetat, i no era estrany que la gent les prengués com a punt de referència.
Entre l'edifici de la Casa de Cultura, antic Hospici, i l'actual avinguda de Sant Francesc, s'hi obrien uns petits carrerons, un dels quals portava el nom de Sala, però que la gent de l'entorn el coneixien pel carrer d'en Plantafaves.
Una part de l'actual avinguda de Sant Francesc era una plaça de forma allargada, que s'anomenava de Sant Francesc, recordant l'existència, fins l'anys 1835, del convent de franciscans. Però la veu popular l'anomenava plaça del Gra, pel mercat que s'hi celebrava els dissabtes. Els venedors de grans i llegums despatxaven la seva mercaderia situats en les voreres de la plaça. En les taules que els tres hostals de sota la volta situaven a l'exterior dels respectius establiments, compradors i venedors hi feien les transaccions de més envergadura; aquelles en les quals en lloc de sacs i cistells s'hi usen blocs de notes. El vial de ponent de l'actual plaça de Catalunya oficialment fou successivament carrer de Fontmajor, Rambla de Pi i Margall, Rambla José Antonio i finalment plaça Catalunya. Però quan oficialment era rambla, la veu popular en deia la Polleria, a causa del mercat d'aviram que durant molts anys els dissabtes s'ubicava en aquell espai urbà.
Avui es parla molt correntment de la plaça del Lleó, referint-se a la que porta el nom oficial de Calvet i Rubalcava. No tothom sap que aquell senyor de nom una mica estrany, fou el diputat que representà la ciutat en les Corts de Cadis. En canvi la figura del lleó que culmina la columna monumental és ben coneguda de tot el qui freqüenta aquell ben concorregut espai urbà.
El carrer de Canaders, desaparegut en ser absorbit per la plaça Pompeu Fabra, era més conegut com a carrer dels plats. Ben poca gent usa el nom oficial de la plaça vulgarment anomenada de l'Estació, que seria més adient dir de les Estacions, ja que hi ha la del tren convencional, la de l'AVE i la dels autobusos. La plaça de Santa Susanna és més coneguda com la plaça de les palmeres.
En la ronda Ferran Puig, anys enrere s'hi trobaven unes instal·lacions pel joc de frontó. Jo no el vaig arribar a conèixer; però sí que recordo quan tothom parlava del Fronton, referint-se a aquell carrer.
El pont sobre el Güell que unia la ronda Ferran Puig amb la Devesa se'l coneixia com el pont de Can Vidal, per la proximitat amb la fàbrica de begudes carbòniques regentada per la família Vidal. I el pont per accedir a la Devesa, des de l'avinguda de Ramon Folch, era anomenat pont del rellotge. I el més important dels ponts gironins sobre l'Onyar és anomenat pont de Pedra. Mentre que el seu nom oficial es limita a figurar en l'exterior d'una de les baranes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema