LA RECUPERACIÓ DEL PARC CENTRAL

14.02.2016 | 00:00
LA RECUPERACIÓ DEL PARC CENTRAL

"La part del parc recuperada
no es pot pas dir que estigui malament. Encara que no té la gràcia que tenia l'antiga instal·lació. Però benvinguda sigui"

en un moment feliç pel desenvolupament de la nostra ciutat va aparèixer un magnífic parc, substituint una zona que destacava per la falta d'estètica i també per la perillositat que representava pels que la freqüentaven. Uns amplis espais pensats per als serveis ferroviaris, amb vies destinades ales maniobres dels elements mòbils, una zona fosca de nit i poc grata vista amb la lluminositat del dia. Aquell ampli espai separava el centre urbà de la zona perifèrica, i d'una manera especial deixava aïllat el ben poblat barri de Sant Narcís. Els que habitaven a Sant Narcís per entrar al que aleshores ells en deien Girona, a causa de la seva material marginació, o havien de donar la volta per enllaçar amb la carretera de Santa Eugènia o no tenien altra solució que creuar per uns incòmodes i perillosos camins que serpentejaven per entremig de vies fèrries en les quals tant es podien trobar amb uns vagons estacionats com amb uns combois que feien maniobres. De nit la lluminositat era escassa o gairebé nul·la i durant el dia la panoràmica era tètrica.
Una encertada gestió dels que en aquell moment tenien la responsabilitat de la vida ciutadana i un moment de gairebé excepcional comprensió de la companyia ferroviària propicià convertir aquella zona impròpia d'un espai urbà, en un parc que immediatament fou aplaudit i freqüentat per la ciutadania.
Com sempre sol passar en les obres municipals no faltaren els crítics que hi trobaren defectes i pegues; però la concurrència de passants i passejants demostrà que el nou parc era necessari, tant pel gaudi dels que hi volien esbargir-se i passejar, com pels que des de la barriada de Sant Narcís i altres zones perifèriques s'havien de traslladar al centre urbà.
Algú deia que per parc ja teníem la Devesa i que no en faltava altre. Però els que tenien aquesta opinió, hi anaven a la Devesa? No hi ha dubte que l'antic parc urbà disposa de la més important massa arbòria del país. Que el seu jardí està ben cuidat i presenta un ric elenc de plantes de ben diverses espècies. Que el camp de Mart és una gran superfície que permet moltes actuacions. Però, amb totes les seves qualitats i les seves gràcies la Devesa d'avui no es pot comparar amb la d'unes dècades enrere. No és aquell espai de recreació al que s'arribava en pocs minuts. El centre urbà s'ha desplaçat sensiblement i la Devesa ja en queda força marginada, mentre que el nou Parc Central queda més lligat a les zones que s'han anat poblant i que ja es consideren més cèntriques que el primitiu nucli urbà.
Uns bells arbres en la seva època de florida donaven al passeig un gràcil i artístic aspecte alternant amb zones verdes i espais per jugar-hi la mainada. I no hi faltaven uns còmodes bancs per descansar o per reunir-s'hi uns tertulians.
Tots els dies a totes hores el parc es veia concorregut. El matí els que caminaven o corrien per fer salut. Els que passejaven el gos. Al migdia, exceptuant els mesos de ple estiu, gent d'edat avançada que alternaven el passeig amb el descans en un banc, llegint el diari, veient els que passaven, o recordant experiències d'una llarga vida. Grups de jubilats, antics funcionaris, homes de professions lliberals, o operaris de totes les especialitats. Amenes converses recordant els temps d'activitat laboral. Comentant si la pensió es milloraria o si es podria mantenir en el seu actual nivell, atès el que representa la nòmina de jubilats en els pressupostos de l'administració. Senyores passejant la criatura amb el corresponent cotxet, singular o doble com tants se'n veuen en aquests temps. A primera hora de la tarda els que tenien el temps disponible per fer una bona digestió amb un passeig plaent i moderat. I a totes hores, matí, tarda vespre i entrada la nit els que usaven el Parc com a itinerari per anar i venir del lloc de treball, de fer gestions en el centre urbà o efectuar la compra en el mercat del matí, o en els establiments comercials.
I a aquell Parc li arribà l'hora del sacrifici. Per donar pas a una obra gegantina que havia de transformar els mitjans públics de comunicació, el Parc havia de patir la seva supressió temporal. La ciutadania comprengué la importància de la operació i acceptà amb resignació la destrucció del ben estimat Parc Central. Però aquella temporalitat suposada s'ha anat allargant desmesuradament i no se li veu la fi. De moment l'operació causà molts maldecaps als gestors municipals que han hagut de lluitar ardorosament amb la poderosa companyia ferroviària. Ja és tradicional la difícil entesa entre els responsables de la ciutat i els del tren. Es digui Compañía de M.Z.A., R.E.N.F.E. o ADIF. Sempre l'entitat ferroviària ha mostrat la seva pretesa superioritat i el tracte despòtic amb la ciutadania. Només han existit alguns excepcionals parèntesis en aquesta complicada relació. Ja fa molts anys havia sentit explicar que en una ocasió, devia ser a les darreries del segle XIX o primers anys del vint, en un contenciós entre la ciutat i la companyia ferroviària, sobre la propietat d'uns terrenys de la plaça de l'antiga estació, plaça que ara porta el nom d'Eduard Marquina, la companyia, per demostrar la seva jurisdicció o la seva força, havia tallat tots el arbres que l'ornaven.
Les obres del tren han anat com tothom sap i no cal que en parlem, i arribà l'hora de recuperar el parc. Però aquesta recuperació ha estat, de moment, només parcial. Però acostumats a patir, aquesta parcialitat s'ha rebut amb un cert entusiasme. La part del Parc recuperada, no es pot pas dir que estigui malament. Encara que no té la gràcia que tenia l'antiga instal·lació. Però benvinguda sigui. Hi ha un bon espai per passejar, una agradable zona verda, un necessari i ben aprofitat carril-bici, uns còmodes bancs. Fins i tot en mig del passeig hi ha un arbre d'una considerable grandària; però que presenta un aspecte una mica trist i desolat. No sé si en el moment oportú reviurà; però de moment més aviat fa pena de veure, i si no rebrota no projectarà gaire ombra quan arribi el temps que ja no dóna bo anar a prendre el sol. El més trist és observar la part de l'antic parc que queda per recuperar. Presenta un aspecte de provisionalitat, d'obra inacabada. D'una treballs intermitents, que com el Guadiana, van apareixent i desapareixent. No sabem quan durarà aquesta situació d'espera. No sé si algú ho sap. Em consta que el responsables municipals se'n preocupen i no hi estalvien esforços; però ADIF és ADIF, amb tot el seu poder i la seva poca sensibilitat.
Malgrat les deficiències molts ciutadans aprofitem el semiparc recuperat i en les hores centrals del dia jo mateix sovint hi vaig a prendre el sol. Tot passejant puc observar el comportament d'alguns dels usuaris del parc. Hi ha més passants que passejants. Els jocs infantils són ben aprofitats en les hores i dies adients. El carril-bici resulta molt concorregut, els bancs són ben aprofitats. Però hi he observat alguns detalls que són mostres de poc civisme. Ciclistes que malgrat de disposar d'una zona pròpia circulen pel passeig. Vianants que tot i disposar d'un ample espai per moure's amb tota comoditat, passen o passegen pel carril-bici. Amos de gossos que no fan cas del cartell que demana no introduir els gossos en les zones verdes. Sempre hi ha qui gaudeix fent el que no és correcte. Afortunadament són minoria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema