Es diria que seguim immersos en un embolic formidable, encara que crec que no hem de fer un cas excessiu a l'actual volatilitat política. A principis d'any, un amic em va recomanar que contemplés l'espectacle diari amb distància i sense prendre-m'ho gaire seriosament. "La situació serà d'una fluïdesa sorprenent", em va dir "i qui vulgui seguir-la amb detall no farà més que perdre's en un mar de miratges. El que avui és A, demà serà B i l'endemà l'equació serà la contrària. Més val esperar al nou govern i després ja es veurà". Allunyar-se, esperar i no permetre que ens influeixi la propaganda dels partits -amb el seu fàcil recurs a la manipulació- no em sembla un mal consell i més davant d'un panorama tan inestable, on cap partit ni cap ideologia concreta compten amb la força o el suport suficients per governar.
La veritat és que les eleccions del 20-D han deixat un embolic gairebé irresoluble, llevat que hi hagi un gran acte de generositat política. Dels resultats cal fer-ne múltiples lectures. La primera ens indica que la majoria dels espanyols se situa ideològicament a prop del centre i no desitja canvis ni transformacions gratuïtes, sinó només depurar i millorar l'actual sistema polític, amb o sense reforma constitucional. O el que és el mateix: la immensa majoria segueix apostant pel règim del 78, amb totes les modificacions que s'hagin de fer -algunes, sens dubte, profundes-. Si estem atents al bategar d'aquests votants, el més lògic seria confiar el protagonisme d'una gran coalició que prosseguís l'impuls europeu i modernitzador i que acabés de netejar la corrupció. Es tracta d'una explicació possible, segurament la més raonable. Encara que, en realitat, no l'única.
Una altra lectura passa per reconèixer que una majoria d'espanyols, a més de pel centrisme, també està per un canvi que passi pàgina. Molts votants nacionalistes i d'esquerres abonen aquesta interpretació. Fins on és la pregunta que ens hauríem de plantejar: ¿fins a la balcanització d'Espanya, com pretenen Podem i les seves marees? O es tracta només d'una maniobra per expulsar del govern els populars? Depèn. Per als nacionalistes i per a les marees serà la primera. Per a altres, el segon. La voluntat de canvi pot ser majoritària, però el seu sentit no és unívoc, sinó plural i amb un excés de línies vermelles.
Després de la derrota en la investidura de Pedro Sánchez, cal preguntar-se cap a on es dirigeix el país, sense que en realitat hi hagi cap altra opció que una nova convocatòria d'eleccions o un difícil gest de generositat des d'algun dels dos grans partits de l'estabilitat. La primera alternativa -a més d'evidenciar el fracàs de la política- potser no ofereixi cap solució, tret que el sentit del vot dels espanyols es modifiqui notablement en aquests mesos. La segona tampoc sembla gaire proba?ble, encara que potser les circumstàncies ens porten a això: l'abstenció a canvi d'un govern curt i limitat a una sèrie de reformes concretes i necessàries. Ja veurem. Però, mentrestant, facin-me cas: no es deixin portar per miratges i prenguin certa distància. La prudència no és mala consellera. No ho ha estat mai. I ara encara menys. D'aquí a un temps ja tindrem govern i llavors sabrem a què atenir-nos. Encara que sigui passat l'estiu, després d'unes noves generals.
