Alliberem-nos de la transició

14.03.2016 | 08:32

Surto del teatre content d'haver assistit a una representació honesta. És a dir, torno cap a casa amb més preguntes de les que tenia abans d'entrar a la sala de litúrgies escèniques. Quan una obra de teatre genera més interrogants que respostes vol dir que la representació ha estat justificada i necessària, que el ritual comunicatiu s'ha fet present en forma de demanda i la reflexió ha tornat a trucar a la porta de la nostra ment i del nostre estómac: com ha de ser. La peça teatral ATOCHA, de la cia. Atzucac, dirigida per en Ferran Joanmiquel, és un breu divertiment en forma de punyal, una passejada per la maroma del dolor amb un somriure als llavis, una contradicció entre la broma individual i la tragèdia col·lectiva. Després assistim a un interessant col·loqui. Sempre he defensat que el debat amb l'equip després d'una obra de teatre, és el plus que ens pot salvar a la gent del gremi de la Sra. Talia, de sucumbir davant de la tecnologia implacable del cinema i la comoditat alienant de la televisió. La matança terrorista dels trens d'Atocha de l'11-M, i les indignes mentides que va haver de generar infructuosament aquell govern que estava a les portes d'unes eleccions generals i volia el poder costés el que costés, fa derivar el debat cap al concepte d'una societat poruga que accepta submisament la transició del franquisme a la democràcia i deixant una societat atemorida que ha de pagar per una mica de tranquil·litat, i en concepte de penyora, amb una part de dignitat, una de llibertat i una de valentia. La nostra transició, molt valorada pels que la varen viure de ple i molt criticada pels que la veuen ara com un fet llunyà, fa aigües per totes bandes. Des de la platea sorgeix la pregunta als joves que critiquen aquest panorama tan atrotinat que han heretat: què hauríeu fet vosaltres? Què és el que heu fet darrerament per no arribar a aquest carreró sense sortida? La pregunta és cert que fa mal. Perquè és evident que des de Catalunya s'haurien volgut fer les coses d'una altra manera, però s'havia d'acontentar a tots i tothom. Aquest amansar els lleons i alimentar les joves gaseles, per crear una convivència digna en una selva arrasada per mil flames de 40 anys d'injustícia, és un repte aconseguit que cal lloar. Però al lleó se li va donar injectar un tranquil·litzant i a la gasela se la va tancar en una cel·la on creixia herba suficient per anar tirant i poder fer quatre saltirons de tant en tant. Avui el lleó torna a tenir gana i la gasela vol tornar a provar de saltar la tanca per ser bèstia lliure. Una veu real i assenyada torna a centrar el debat. La transició espanyola l'acabarem els catalans proclamant la independència. I segurament aquest espectador del teatre i de la vida té raó. Les nostres ànsies de llibertat com a poble, és un mirall lluent que ara posem davant d'un govern, hereu d'unes formes més nascudes de la por que del diàleg. Potser ara la gasela sàvia per l'espera, té l'oportunitat de saltar per damunt de la tanca i del lleó ferit i vell i deixa una nota que diu: aquí reposa el silenci d'una transició acceptada però mai assumida. Cau el teló. Es tanca el col·loqui. Canviem d'escenari. Noves preguntes. Aquesta vegada sí?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema