Març, marçot mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot". És un refrany força conegut que ens avisa del temps variable, i en aquest sentit perillós per a la salut, característic del mes de març. Calor, fred, pluja o vent fan que tingui fama de ser un mes traïdor. Quan menys t'ho esperes març fa de les seves i et pot agafar desprevingut. Només hem de pensar en la inesperada nevada del 8 de març de 2010, que ens va deixar en una situació molt complicada al llarg de força dies que semblaven no tenir final mentre esperàvem que el subministrament d'electricitat retornés a les nostres cases i "es fes la llum", i amb ella les comoditats a què estem acostumats en els temps en què vivim. Podríem dir que és un mes que dóna guerra i mai millor dit perquè el seu nom prové del llatí martius, nom que derivava de Mart, déu de la guerra. Avui, 15 de març, era el dia dedicat a aquest déu, un dels dies -idus- destacats, ple d'alegria i benestar fins que el 15 de març de l'any 44 aC va ser assassinat Juli Cèsar. La nostra és una història sagnant. La guerra i la violència despietada han estat sempre presents al llarg dels segles. Forma part de la condició humana.
I parlant de guerra, quantes, quantes guerres sòrdides i silencioses es lliuren de vegades molt a prop nostre. Tothom sembla molt normal de portes enfora. Però cada 8 de març les dones recordem que encara falta molt per aconseguir una societat més igualitària entre homes i dones, més civilitzada, més conciliadora. L'any 2015, a Girona i comarques, 1.921 dones van ser víctimes de la violència masclista d'un total de 18.514 denúncies a tot Catalunya. El més greu és que passen els anys i les xifres no baixen. Augmenten les acusacions, les ordres de protecció i les condemnes als maltractadors. Hi hem d'afegir la molta preocupació que causa el fet que l'any passat 126 menors fossin jutjats acusats de violència contra les dones. Estem assistint a un creixement de conductes en què la brutalitat sembla ser l'única sortida davant situacions dramàtiques, de vegades amb finals tràgics. Tot plegat és esfereïdor. Cal que fem una profunda reflexió al respecte. Parlar de civilitat sembla fora de lloc.
Parlar de civilitat sembla fora de lloc quan contemplem impotents les terribles imatges dels refugiats assetjats pel fred, la gana, la malaltia i la desesperació enmig d'una Europa inoperant farcida de governants que ens fan sentir vergonya aliena. Parlar de civilitat sembla fora de lloc quan sabem que milers de nens han desaparegut enmig de l'horror, presoners de les urpes d'una gent sense cap tipus d'escrúpol. Parlar de civilitat sembla fora de lloc quan sabem que milers de dones i nenes estan sent objecte d'explotació sexual, abandonades a la seva esgarrifosa dissort mentre passen els dies i se'ns fa un nus a l'estómac davant tanta salvatgia i tant de dolor. La nostra, la de la humanitat, és una història sagnant. En aquests moments, parlar de civilitat és fora de lloc.
