Hem d'obrir els cementiris?

«Obrir els cementiris per explicar-hi contes que fan por no s'hi val, perquè no ens ajuda a integrar la mort»

30.03.2016 | 08:41

M'ho van explicar l'altre dia en un dinar entre cafès, bunyols i mones. Resulta que fa una setmana a Sarrià van organitzar una lectura de contes de por al cementiri. Quan els participants hi entraven s'hi van trobar un home que, quan va saber què hi anaven a fer, es va posar molt nerviós: els va dir que allò era imperdonable; els va dir, plorant, que en aquell cementiri hi acabava d'enterrar la seva dona. Estava destrossat i molt enfadat. Aquell home els va fer molta pena i tot va ser una mica incòmode, però van decidir tirar l'acte endavant igualment.

L'home acabava d'enterrar la se?va dona al cementiri perquè és el que se sol fer, als cementiris: enterrar-hi gent. Moltes vegades, enterrar-hi gent que t'estimes molt i que haver d'enterrar fa que sentis que no pots respirar i que et trenques en trossets molt petits. Que hagis de compartir aquest procés amb algú que explica contes de por, perquè al cementiri encara en fan més, em sembla com a mínim d'una falta de sensibilitat important.

Diuen que els cementiris s'han d'obrir a la ciutadania. Que són espais de cultura. A Barcelona ho tenen clar i hi fan moltes activitats: fins i tot hi organitzen concerts i tallers de xapes per a nens petits. Per què no hi organitzem jocs de rol per a zombies? Un concert de metal death atrauria molt de públic i trobo que justament en aquest espai hi quedaria molt bé. La diferència entre tot això i les lectures de por en realitat és petita. On es posa el límit?

Una altra cosa és tot allò relacionat amb els cementiris i amb la mort -amb la mort de veritat, no pas amb els morts que fan por dels contes. Si és així, obrim els cementiris. Però hem de ser valents perquè qualsevol cosa que fem amb sentit en un cementiri ens acostarà a la mort, a la de veritat, perquè els cementiris van d'això. De la fi de la vida. Fem rutes cultu?rals que expliquin els nostres rituals funeraris i comparem-los amb rituals funeraris d'altres cultures. Expliquem-ho als nens. Pensem en la pròpia mort, no li donem l'esque?na, assumim-la; viurem més feliços. Anem a veure els nostres morts i recordem-los. Fem-ho d'una manera artística si ens ve de gust. Però obrir els cementiris per explicar-hi contes que fan por no s'hi val, perquè no ens ajuda a integrar la mort, al contrari; és una frivolitat que fa que encara ens en desconnectem més. Si jo hagués estat aquest home que acabava d'enterrar la seva dona també m'hauria enfadat molt. És un espai de recolliment i hauria de merèixer tot el nostre respecte.

Els cementiris no cal obrir-los perquè, si hi anem a fer el que s'ha de fer en un cementiri, ja estan oberts. S'hi pot entrar lliurement i són llocs tranquils i agradables on la gent passeja i parla fluixet i s'hi respira tota la quietud del món. Que és justament el que necessita algú que visita o acomiada persones estimades. La ciutat està plena d'espais per fer actes culturals i als cementiris hi tenim un oasi de quietud perfecte. No ho espatllem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema