Treballar de vegades vol dir cobrar d'acord amb la feina que fas. Representa que la feina es cobra. Dic això perquè sent autònom, he estat al cel dels miserables i també al xalet de les qüestions contraindicades, paral·leles i radials. Somio radialment. Aquest escrit és per contestar això de les escales que ha dit "scar Berman, un regidor del PP. Compte! Els franquistes i neonazis poden insultar, els republicans, no. Hem d'aguantar querelles criminals, una cascada indecent de recursos al Tribunal Constitucional Espanyol com si fos el tribunal del bé i del mal només per ser demòcrates. L'Espanya de la Inquisició «moderna» funciona. Tot i algunes patinades, els espanyols s'han modernitzat, la inèrcia carcunda que s'arrossega des del franquisme està on fire. La dreta espanyola va comandar-la una bèstia franquista fins no fa gaire i d'aquí poc tot prescriurà. Sorprèn descobrir com els intel·lectuals que lluitaven per la llibertat dels saharauis o dels palestins ara tanquen files per «¡la unidad de España!» i aquí hi coincideix l'esquerra, la dreta i els liberals anticatalans nouvinguts. És la vida. La llei, no. La llei implica que al Parlament espanyol es voti i es debati perquè els catalans no puguem ni debatre ni votar. I no passa res, és l'Espanya de sempre, la que fa veure que amb l'autonomia t'ha fet cas i que, al cap de poc, continua i continua atacant-te la llengua. Misèria. Al capdavall hi ha una cosa senzilla però que trobo interessant: et fas escriptor quan portes els cabells llargs, després te'ls talles per trobar feina encara que sigui a l'inframon i al final, calb com un pop de Tamariu t'has convertit en un republicà. Els personatges «exquisits» com Javier Cercas, Boadella o ara el poeta fregit Fèlix de Azúa no paren de dir bestieses contra els catalans. Potser tot es redueix a això, en una H al Manzanares. Venen que a Catalunya se'ls ha perseguit, Azúa, Cercas, Boadella, si sou qui sou és gràcies a Catalunya. Són intel·lectuals que acusen un poble de ser o bé assassins o talibans -nazis. Visca la lletra H! Felix de Ázua, el poeta de Frozen, fa un «Boadella» i plora, és un perseguit, un resistent, un maquis «pijo» de categoria, que fa punts per ser ben rebut en l'Espanya borbònica. Dormirà tranquil, ha aconseguit un deliri de segona línia, mai no li faran tantes festes com a Vargas Llosa, mai no podrà recollir les engrunes del mestre, en Boadella deu estar pujant per les parets perquè ja no té l'empara d'Esperanza Aguirre i, el que és més terrible, mai ningú no li donarà cap lletra -com no li van oferir cap teatre a Catalunya. Sigui com sigui, és clar que els millors catalans són els que ens avorreixen i pujen a Las Golondrines per ser feliços a Madrid. Això forma par de la modernitat, escoltar els catalans que estan al centre del món. Hi ha catalans que defensen la república i uns altres que accepten fregar les escales i a full time dels Borbons. Cadascú sap a quin senyor serveix.
