El paradís europeu

06.04.2016 | 08:29

Els camions buidats al Pertús per part d'agricultors francesos ens retrotrauen als anys 80, quan l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea va desfermar la por del sector agrícola del país veí per una competència a preus més assequibles que els seus propis. Sembla mentida que en un món globalitzat la pagesia encara cregui que la competència més gran ve del costat, del país aliat, i no intenti mesures d'unitat a nivell europeu per reforçar el seu sector, també des d'unes cooperatives més potents, i amb campanyes per apel·lar a l'orgull del consumidor de tenir productes agrícoles propis i de qualitat que cal preservar.

Els anys 80, fa més de 30 anys, com passa el temps, quan els autobusos tornaven d'Andorra carregats de cafeteres, torradores, radiocassets, vambes de marques que aquí eren caríssimes, vídeos Betamax i 2000, que eren el futur, el rien ne va plus de la tecnologia de la imatge. I entraven la parella de la guàrdia civil a l'autobús, i el caporal preguntava, amb un posat de superagent de la CIA: «¿algo que declarar?».

I tothom posava cara d'angelet beneït, amb les torradores, vídeos del futur, les olles de pressió que cuinaven soles, el tabac andorrà que volia ser de marca ianqui, l'alta fidelitat, les maquinetes de mata-mata de pantalleta minúscula, el formatge i demés andròmines que transportàvem d'amagat i de forma consentida per les autoritats, dels Pirineus a la costa per obra i gràcia de la primera obertura de les fronteres.

Ara ja veuen que els diners gairebé viatgen sols als paradisos fiscals, per un sistema que a la gent del carrer se li escapa, i que per a alguns permet fer un regat a les hisendes del país, i també fan de pantalla i amaguen activitats il·lícites i així, perquè no dir-ho, fan que ens empobrim amb la manca d'uns calés que ajudarien a quadrar els números de la sanitat, l'ensenyament i en general, els serveis públics. Que farien que la riquesa donés un major benestar.

En els anys vuitanta vam veure com les muscleres, això que en castellà es diu «hombrera», ho envaïen tot; la gent es va fer d'allò de «la arruga es bella». Vam aprendre a barallar-nos amb el cub de Rubik i a intentar ballar la lambada com a forma d'apropament primari al sexe contrari, però també es dibuixa aquest món nostre que s'ha fet petit, i en el qual els governs encara no s'han adaptat a una sèrie de pràctiques que fan desaparèixer els bitllets de 500 euros, i donen més oportunitats a uns que a d'altres, i sense aquesta manca de resposta i actuació els paradisos fiscals serien cosa del passat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema