millás, Juan José (València, 1946): «És molt important que un escriptor o un director de cinema..., algú que representa alguna cosa en la vida pública i com més representa més gran és la seva responsabilitat, no faci coses que no pot fer, sobretot quan van en contra del que està dient tota l'estona». Fa pocs dies l'escriptor i col·laborador de Diari de Girona (quin bé de Déu de columnista!) es referia, amb aquestes paraules, a l'escàndol dels «papers de Panamà», la filtració més monumental de la història que ha deixat en calces i calçotets una llarga llista de teòriques profembres i presumptes prohoms; amb més concreció, Millás parlava de Pedro Almodóvar i de Mario Vargas Llosa, que van fer negocis legals però lletjos al país del canal. Marsé, Juan (Barcelona, 1933): «Catalunya és un país de fantasia. Les aspiracions dels addictes al procés estan projectant una Catalunya que no existeix. Tot és un disbarat. Estic fart i avorrit de parlar tant de l'assumpte. L'últim, aquest manifest de 250 homes savis i doctes per eliminar el bilingüisme (en referència al document del Grup Koiné). Qui pot negar que és millor tenir dues, tres o quatre llengües que una? Com pot una família on es barregen el català i el castellà renunciar al segon? A qui se li acut? Amb quin dret? Jo parlo i escric en la llengua que em surt dels ous». Ho afirmava l'escriptor (quin bé de Déu d'escriptor!) en una entrevista a El Periódico (6/04/2016), en la qual parlava de l'última novel·la que publica, Esa puta tan distinguida. S'hi podrà estar d'acord, o no, amb les dues «M» (Millás-Marsé), però en un país governat en funcions on passa de tot perquè al final no acabi passant res i on els mites cauen un darrere l'altre i es parla de referents perquè n'hi ha molt pocs o gairebé cap, resulta balsàmic escoltar, de tant en tant, opinions sinceres, clares, contundents i, per als que se l'agafen amb paper de fumar, polèmiques. Benaurats els que diuen (i escriuen) allò que els surt dels ous; d'ells serà el Regne del Cel.
