Al final, donaran la raó a Mariano Rajoy. Sense companys de viatge i amb un partit polític farcit de casos de corrupció, el líder gallec espera la convocatòria d'unes noves eleccions tot llegint el Marca i fumant-se un bon havà a La Moncloa.

Va renunciar a la investidura a l'espera que Pedro Sánchez es cremés com un ninot a les falles valencianes. I ho ha aconseguit, almenys fins ara. La pinça Aznar-Anguita que tan bé va conèixer Felipe González, ara s'ha reeditat amb un canvi de protagonistes pels extrems parlamentaris.

Una contesa electoral al juny significa el fracàs de la política. El 20-D els electors enviaren un missatge molt clar: davant de la manca d'una majoria absoluta, volien que diferents grups ideològics governessin en coalició. Però això no ha estat possible, malgrat les reunions d'uns i altres. El país ha estat més de tres mesos i mig sense govern, la qual cosa pot ser molt negativa davant dels reptes que cal afrontar immediatament.

Els estudis sociològics indiquen uns resultats semblants al juny. S'haurà de veure. Però, per molt que es faci el desentès, Mariano Rajoy no tindrà opcions de revalidar el càrrec. Aquest darrer mes s'han deixat moltes ferides obertes i Rivera -que potser serà la xarnera- ja ha anunciat que no el vol veure ni en pintura. Seria bo que el PP es pensés bé amb qui es juga les garrofes en el futur i que Rajoy fes un pas al costat com el de Mas al mes de desembre. Contràriament, s'hi veurà obligat a l'estiu.

El paper del president en funcions al llarg d'aquest darrer trimestre ha estat patètic. Incapaç de posar ordre al seu partit, no s'ha presentat -ni ell ni els seus ministres- a les sessions de control parlamentàries i internacionalment s'ha desmarcat de cimeres tan importants com la pilotada per Obama en la lluita antiterrorista.

Si difícil és la papereta de Rajoy, Sánchez no ho te més fàcil. Esgotarà les darreres possibilitats, mentre els barons socialistes ja li busquen substitut. Però ningú no li podrà negar el seu sentit d'estat i que ha frenat l'ascens de Podem quan molts analistes pronosticaven un enverinat sorpasso, el qual a hores d'ara sembla força llunyà.

Qui ha tret rèdit de les negociacions és Albert Rivera. El líder català s'ha situat en el centre polític i si les perspectives futures es confirmen en els resultats del mes de juny, es convertirà en el nou vicepresident del govern; però amb la incògnita de qui serà president o presidenta.

L'arribada de Ciutadans a les màximes responsabilitats polítiques ha de representar canvis en profunditat des de la perspectiva de la transparència, de la llei electoral, del finançament autonòmic o del joc parlamentari. Pot ser l'alenada d'aire fresc que mogui els fonaments d'un sistema polític que cal revisar a fons. Ha funcionat durant quaranta anys, però ara és el moment de millorar-lo i regenerar-lo. El PP de ben segur que no ho farà, a menys que l'hi obliguin. I aquí Rivera té la paraula.

Un possible pacte amb els taronges al govern significarà un xoc de trens amb Catalunya. Tard o d'hora caldrà una reflexió a fons per tal d'analitzar quina és la sortida viable al repte plantejat pels independentistes. Les posicions maximalistes no portaran enlloc i uns o altres es veuran obligats a afluixar. Un referèndum sembla una sortida òptima per tal de resoldre aquest atzucac. Hi estarà d'acord Rivera?