El cristianisme va néixer sota el signe de la divisió. Pensem en els Fets dels Apòstols i en les cartes de sant Pau, on es reflecteixen les tensions que enfrontaven els seguidors de Jesús. D'una banda hi havia sant Jaume i l'església de Jerusalem, que insistien en la plena observança de la llei mosaica i a mantenir la vinculació amb el judaisme; de l'altra, els partidaris de sant Pau, que s'obrien als pobles gentils fora del marc estricte d'Israel. Aquesta pugna soterrada es va perllongar durant segles, mentre s'anava erigint l'edifici dogmàtic del catolicisme i es consolidava l'ortodòxia. Ja en el segon mil·lenni, una sèrie de disputes doctrinals van dividir Europa en dues: occident i orient, Roma i Constantinoble. I, en arribar la Reforma protestant en el segle XVI, de nou la cristiandat es va trencar en dues meitats: els països luterans del nord i els catòlics del sud mediterrani. Va ser un tall sagnant, pròdig en guerres i persecucions.

Sense grans cismes, el catolicisme modern ens segueix parlant d'una tensió latent. A la dècada dels cinquanta, el teòleg francès i futur cardenal Yves Congar lamentava la mariolatria dominant en el pontificat de Pius XII i reclamava un retorn a la puresa dels orígens. El Concili Vaticà II va cridar a l'aggiornamento i a la modernització sota la promesa d'una nova "primavera eclesial". Els resultats no van ser els esperats, tot i que el diagnòstic dels mals de l'Església segueixi dividint conservadors i aperturistes. Per als primers, només amb la fidelitat a la tradició i la solidesa doctrinal es podrà recuperar la presència catòlica en el món. Per als segons, l'adaptació a la modernitat constitueix un requisit ineludible. Uns volen combatre el relativisme per mitjà d'una forta identitat cultural i religiosa; els altres, en canvi, proposen una agenda amb un significatiu component de reforma social i diàleg intercultural. Les dues esglésies conviuen donant-se l'esquena i mirant-se de reüll. Benet XVI, amb el seu amor per la litúrgia i el seu rebuig del relativisme, apel·lava als conservadors; el papa Francesc, amb la seva gestualitat instintiva, es dirigeix més aviat als liberals. Aquell era un papa doctrinal i teològic, aquest reflecteix un sentit bàsicament pastoral de la seva missió. Ratzinger va ser l'últim pontífex europeu; Bergoglio respon a altres coordenades, segurament més universals, menys eurocèntriques.

Amb la recent exhortació apostòlica Amoris Laetitia, el papa Francesc llança un missatge en aparença contradictori, que corrobora el seu desig de no defraudar a cap de les ales ideològiques del catolicisme. D'una banda, referma la doctrina tradicional de l'Església; per una altra, crida a un major discerniment cas a cas. Així, per exemple, la indissolubilitat del matrimoni es presenta com un ideal no sempre assolible i es convida a que, de forma individual, les esglésies locals decideixin si un divorciat tornat a casar pot combregar o no. En realitat, amb la seva exhortació, Francesc rubrica el que ja és una pràctica habitual en moltes parròquies i se cenyeix a la realitat del carrer. De fet, en la seva biografia de Bergoglio, el periodista Austen Ivereigh subratlla que el pontífex argentí confia més en l'instint teològic de les classes populars que en les subtils argumentacions de les elits intel·lectuals. Amb una presència cada vegada més marginal en la societat, el cristianisme es replega a tot Europa, ja sigui en el seu vessant catòlica o protestant. No sembla ni que el gir conservador dels papes anteriors ni l'aposta progressista de l'actual puguin canviar aquesta tendència. L'eclipsi del religiós a Occident és ja un fet que difícilment té marxa enrere a curt o mitjà termini.