P«Són moltes les persones que em pregunten si existeix un llibre que suposi per a la història mundial el que el meu llibre sobre la gent dels EUA suposa per aquest país, sempre responc: Sols conec un llibre que compleixi aquesta dificil tasca: "Història mundial del poble", de Chris Harman» (Howard Zinn)

er desintoxicar-nos del tendenciós i tediós panorama polític català i sobretot gironí, un reformat ciutadà del món com és un servidor, desolat i impotent davant de l'onada migratòria dels pobres del Tercer Món, he llegit el monumental llibre de 612 pàgines Historia mundial del pueblo. Desde la Edad de Piedra hasta el nuevo milenio de Chris Harman (1942-2009), vell marxista, trotskista anglès, redactor d'Internacional Socialism i membre destacat del partit socialista dels treballadors de la Gran Bretanya, autor de polèmics llibres, assajos i articles. En aquest immens panorama universal de la lluita de classes, els treballadors, obrers explotats de cada època són els protagonistes, des de la primera gran rebel·lió dels esclaus dirigits per Espartac contra l'Imperi Romà. Al llarg del llibre se citen totes les revoltes, revolucions, vagues generals, etc.

Per començar recomanem la lectura de les síntesis de cada procés, històries, fets, protagonistes, dates, avenços científics o socials. El mateix diria d'un gran glossari de persones, al final del llibre. I la invitació a seguir llegint més obres en la òrbita revolucionària d'un historiador que no amaga ser seguidor de Marx, Trotski i Gramsci.

Pel món antic el més citat és Gordon Childe. I és curiós que la conservadora societat anglesa també va tallar el cap al seu rei Carles I, el 1649, molt abans que els francesos, que no ho van fer fins al 1793, on la burgesia féu la seva pròpia revolució. Front al feudalisme i abolida la monarquia, Anglaterra, després de pactar aristòcrates i burgesos, encara tenen nobles que conserven les seves grans propietats i castells. Doncs precisament a Anglaterra tenen alguns dels historiadors marxistes més importants, començant per Childe, Rude, Hobsbawm, Anderson, WilliamsHill. I els francesos Bloneh, Soboul i Lefebre.

Ja és molt significatiu que en la introducció del llibre Chris Harman comenci amb un llarg poema de B. Bretch: Preguntes d'aquell qui va construir Tebes la de les set portes.

Tots els períodes històrics, civilitzacions i cultures són narrats històricament en una sèrie de grans panoràmiques. Evidentment que per a un marxista la lluita de classes és el primordial motor de la història universal de tots els països. Des de l'homo sapiens, crítica de les supersticions religioses, des d'Egipte, Iran, l'Índia als primers filòsofs, presocràtics, Heràclit, Democròtic, Epicur. Critica a Plató, Aristòtil, Tomàs d'Aquino, al cristanisme catòlic, iniciat per l'església d'estat imperial romà, creada per l'emperador Constantí. Al judaisme, a l'islam, als revoltats luterano-protestants i calvinistes.

A les llargues guerres de religió, entre catòlics, protestants i musulmans; que al segle XXI encara hem de combatre la gihad islàmica i el seu califat. Ja una referència tant als grans humanistes il·lustrats de cada època, des de la Grècia clàssica fins al Renaixement europeu des d'Erasme, Montaigne, Descartes i Spinoza, fins a Rousseau, Voltaire, Diderot i els grans revolucionairs de les ciències naturals, Galileu, Copèrnic, Kepler, BaconNewton. ?I als revolucionaris polítics des de l'esclau Espartac, als utopistes i mil·lenaristes cristians des de Miutzer, als anivelladors puritans anglesos de Cromwell, els primers revolucionaris socials moderns, als jacobins i sans culotes francesos, dirigits pels Marat, Robespierre, Saint-Just.

A la comuna de París, aquí comencen les contrarevolucions de les grans burgesies europees, ja capitalistes, que tenien por de la nova consciència política de les classes populars treballadores i els seus sindicats i partits socialistes comunistes i anarquistes. Això i el naixement dels diferents imperialismes nacionals moderns, com l'anglès, el francès, l'alemany o el nord-americà, que en les dues Guerres Mundials es barallen entre ells i un cop derrotada l'Alemanya nazi, la resta de potències s'aliaren dins l'OTAN per tal de combatre l'URSS i el seu anomenat pels trotskistes capitalisme d'estat, controlat per una burocràcia que explota als seus treballadors en un fals socialisme irreal, del qual la Xina és el darrer exemple, el postestalinisme maoista.

Repetirem un cop més que l'historiador Chris arman és un socialista revolucionari simpatitzant de la IV Internacional i no s'amaga d'escriure un llibre militant. Crític, a favor dels de baix i de les revolucions permanents -perdudes o guanyades- però sempre recolzat allà on hi ha un brot de revolta utòpica per tirar endavant, tot recordant els darrers morts en combat assassinats, des de RosaLuxemburg, Trotski, Gramsci, Che GuevaraAllendeÉ Olof Palme. I els 69 joves social-demòcrates assassinats per un neonazi noruec.