Quan les dones no havien entrat plenament en el mercat de treball, i les activitats femenines es distingien sensiblement de les masculines, les nenes, les noies i moltes senyores, dedicaven llargues hores a les anomenades labors d'agulla. Això no vol dir que també hi hagués algun home que tingués afició a aquesta forma de treballar. Així la història ens explica que el que fou rei d'Espanya, Ferran VII, quan gaudia del daurat exili sota el paraigua napoleònic, a més d'enviar cartes lamentables i vergonyoses a l'emperador, dedicava molt temps a practicar labors d'agulla.
Era freqüent veure nenes que es dirigien al col·legi, portant el coixí de fer puntes, del qual penjaven els corresponents boixets. Aquest aprenentatge era una de les assignatures a les que en les escoles femenines es donava molta importància. També moltes mestresses de casa, les que oficialment no es consideraven dones treballadores, quan havien acabat de netejar, fer els llits, rentar els plats, repassar tots els estropells de la roba i endreçar tot el que s'havia d'endreçar, s'asseien en una cadira baixa, posaven al seu davant el coixí de fer puntes i iniciaven una llarga sessió del que no deixava de ser un veritable art. L'habilitat en moure els boixets per anar trenant els fils fins a estructurar una elegant i artística punta, anava acompanyada de la musicalitat derivada del xoc dels boixets entre si.
Quan els estius no hi havia tantes possibilitats com ara d'omplir el temps de vacances, algunes mares enviaven les seves filles al convent de les Adoratrius del carrer del Pare Claret, a aprendre les arts de l'agulla, entre les quals el de fer puntes al coixí.
Un altre instrument per realitzar aquests tipus de labors era el tambor. Consistia en un cercle de fusta amb el corresponent suport. Sobre el cercle se situava la tela que s'havia de brodar, de tal forma que quedés ben tibant. I amb aquell artefacte sobre la falda, s'anava confeccionant el corresponent brodat.
Un altra treball, potser no tant artístic com els anteriors, però evidentment que molt més pràctic, era el de tricotar. Amb l'ajut d'unes llargues agulles es transformava uns cabdells de llana en bufandes, jerseis, mitjons, guants, i fins i tot es podia arribar a confeccionar algun vestit.
Eren activitats que es podien fer mantenint una conversa, escoltant la ràdio, el qui en tenia, o vigilant l'olla que bullia o el guisat que anava fent la xup-xup.
Tots aquesta treballs es començaven a aprendre a les escoles, es perfeccionaven a la llar i també canviant impressions amb altres practicants, o assistint a tallers particulars on a més de vendre la matèria prima i confeccionar peces d'encàrrec, donaven instruccions per perfeccionar-se en la pràctica i estar al dia de les modes.
A l'Escola Normal del Magisteri es cursava l'assignatura de Labors. Una assignatura que es considerava tan important com la Pedagogia, les Matemàtiques o la Geografia.
A la plaça de l'Oli, en els baixos de la casa que fa cantonada amb el carrer de Ciutadans hi havia una botiga regentada per la senyora Agustina Prat, de la qual les clientes parlaven familiarment com a ca l'Agustineta. No sé si era en temps d'ella o no va ser fins que la succeïren els seus nebots que figurava sobre la porta de l'establiment un rètol que deia "Flores y Labores". Moltes senyores dedicades a aquestes pràctiques, eren clientes de l'Agustineta, tant per comprar els materials necessaris, com per escoltar els seus consells referents a la labor.
La concurrència a aquell establiment s'intensificava al capvespre, especialment a la sortida de les funcions que se celebraven a l'església del Carme. Eren temps en què el Carme era un temple molt concorregut. Novena de la Puríssima, Dimarts de Sant Antoni, Quinari de la Puríssima Sang, Quaranta Hores, dues quinzenes cada any, devoció a la Verge del Carme, ciris a Santa Rita... I si les devotes sortien per la porta petita ja es trobaven amb la botiga de l'Agustineta. Per comprar uns fils, unes agulles, uns boixets... i canviar impressions referent a les labors que estaven realitzant o que proposaven començar.
Durant la guerra algunes persones tricotaven peces de llana per encàrrec, per tal de poder subsistir. Recordo unes germanes que vivien a la plaça del Marquès de Camps, i les religioses escolàpies, refugiades en un pis del carrer de la Força.
Més endavant s'anaren establint tallers de tricotar. En un pis del carrer de Ciutadans tenia gran activitat i bona clientela la senyora Pumarola. Confeccionava jerseis i jaquetes de llana, per encàrrec. Tenia algunes col·laboradores i també senyores que hi anaven a aprendre o a què els hi muntés les peces que havien tricotat en llurs domicilis. A la Cort Reial tenien botiga de llanes i taller de confecció i d'aprenentatge les germanes Vilagran. Al carrer de la Rutlla, ran el pas que portava a la Font del Rei hi vivia i hi treballava la Teresa Barrot. Amb una bona clientela d'aprenentes i practicants de tricotar la llana. Mentre treballaven, demanaven consells sobre la feina que anaven fent o s'emprovaven la peça que acabaven de muntar, també feien amplis comentaris sobre els més diversos temes. I el dia 15 d'octubre, per celebrar el sant de la Teresa, tota la corporació d'afectes al tricotatge anaven a berenar en un modest hostal de Domeny que ha estat el bressol del restaurant més important del món.
Ja més modernament s'establí al carrer Migdia la senyora Bagué. En una petita botiga ran un passatge, realitzava una activitat parella a les dels establiments que hem comentat anteriorment.
Amb el pas del temps tot ha anat canviant. Totes les persones que hem esmentat ja han deixat aquest món, com també la major part de la seva clientela. També s'ha anat perdent la pràctica d'aquestes labors. Ni a la Facultat de Ciències de l'Educació, ni a les escoles es cursa l'assignatura de Labors. L'element femení té altres dedicacions i el temps molt més ocupat. Moltes persones no sabrien dir-nos què és un boixet, un tambor o unes agulles de tricotar. Molts dels brodats i peces d'ornamentació de la llar han quedat arraconades en el fons d'un calaix, mentre ocupen el primer pla peces més pràctiques i més modernes, d'acord amb els nous temps, les noves modes i un sentit més pràctic de la vida. Però sense l'encant i la poesia que tenien aquelles peces, fruit de la sensibilitat i la delicadesa.
Però aquelles pràctiques d'altre temps no han pas mort del tot. Són ben vives les agrupacions de puntaires que amb entusiasme i perseverança continuen treballant amb el coixí i els boixets. Les podem veure el dia de Tots Sants a la Cort Reial, i en altres concentracions que celebren al llarg de l'any en diverses poblacions. També ha retornat, més o menys, la pràctica del tricotar. Hi ha algunes joves que imiten el que havien vist a fer a les seves àvies. I confeccionen jerseis i bufandes com aquelles que elles havien portat en la seva infantesa elaborades per una àvia il·lusionada.
Tanmateix el ritme de vida que es porta avui es molt diferent del d'aquell temps que acabem de recordar. Cada dia té els seus afanys i cada segle la seva moda.
